Devessall de vitalitat per a un resultat pobrissó

‘Homeland’ al Teatre Monumental

Amb l’amfiteatre sense ocupar i unes quantes clapes buides a platea, dissabte passat va aterrar al Monumental l’espectacle ‘Homeland’. A l’entrada, ni programa de mà, ni una trista fitxa per saber de què anava. Res. Als espectadors curiosos només els quedava el recurs de tornar-se a llegir la ressenya genèrica de la programació teatral de l’actual temporada o bé, tornant a casa, consultar internet. Si algú ha tingut l’esma de fer això darrer haurà pogut saber que la proposta la signa Roberto Oliván, un coreògraf català de prestigi  establert a Brussel·les, amb la seva companyia ‘Enclave Dance Company’. També podrà descobrir que el muntatge està coproduït per Xarxa Transversal, una agrupació de catorze ajuntaments entre els quals hi ha el de Mataró. O sigui: que l’invent compta, encara que no ho sembli, amb calerons nostres. Empatx d’ingredients ‘Homeland’ és una proposta difícil de classificar, amb un format que amalgama dansa, circ, música, cançó i joc, que se serveix fins i tot d’algunes argúcies del teatre de ‘variétés’ i que intenta implicar igualment l’escenari i el pati de butaques. Temptativa que té un innegable aire d’innovació, sobretot a partir de l’esforç ple de vitalitat dels seus vuit intèrprets, tots molt joves. El conjunt de l’espectacle, però, es malmet per una notòria falta d’equilibri i de coherència. I segurament també de direcció. És com un empatx d’ingredients. Els diversos números són estirats i repetitius: des de passos de dansa contemporània a exercicis acrobàtics de quadrant aeri, passant per malabarismes amb diàbolo, cançonetes, jocs de sons amb un micro, tirallongues de text, o bé anades i vingudes amb una maleïda motoreta. Per no parlar de rebolcades sobre un piló de terra que, segurament per exigències del títol del muntatge, ocupa un lloc preeminent i que acaba escampat per tota l’escena i omplint de polsim les cinc primeres files de platea. A més, al batibull que en resulta, que pretén articular un cert discurs sobre l’amor, li sobra presumpció. Perquè és fatu i està mal dit.   Contrapunt espontani L’al·licient imprevist el va posar l’arxiver municipal, un assidu de la primera fila del teatre, quan va ser empès per una actriu a pujar a l’escenari i a enfilar-se a un gronxador de tela. Allà, per uns instants, va protagonitzar un ‘solo’ espontani que va resultar molt aplaudit. Vist l’èxit, si no fos perquè ja està en nòmina de l’Ajuntament, bé podria reclamar al PMC cobrar una part del ‘bolo’ de la companyia.

En resum, ‘Homeland’ és un espectacle malaguanyat que difícilment justifica la seva presència a la programació estable del primer teatre de la ciutat. Al final, fora de les aclamacions enfervorides d’uns quants espectadors de les darreres files, que semblaven haver entrat de gorra per fer de claca, només va aconseguir del conjunt del públic uns aplaudiments de pura cortesia. Que d’això mai no en falta al Monumental.