S’esperava moltíssim i no va decebre en absolut. El concert que l’algerià Khaled va fer al Parc Central va ser
desbordant en tots els sentits i mereix ser recordat durant temps, a més de propulsar el llistó de qualitat, gent i sentiment d’un concert a la ciutat fins als núvols. L’esdeveniment, amb envoltori de nit reivindicativa – amb el crit del poble amazic i el seu artista Idir com a gran preludi– va esdevenir, almenys, una vetllada sonada en la que
es van superar els registres d’assistència de Yossou’N’Dour i Ojos de Brujo l’any passat, aconseguint un doble efecte. Primerament el concert en si d’una persona que per música i aurèola populista està al costat de les estrelles occidentals del rock i el pop, allà al firmament musical. Segonament, Mataró va fer un pas endavant, de consolidació del seu festival, de referent mediàtic i cultural.
El Cruïlla és més potent després de Khaled. Tot un toc de gràcia.Khaled va irrompre per desfermar als pocs segons l’eufòria en els centenars de magribins que s’amuntegaven a les primeres files. Tot el Parc va encongir el cor en rebre un músic que va iniciar el seu recital fidel a un raï que no desapareix però sí queda diluït quan l’essència pop acapara l’atenció musical de la proposta. Després d’un inici de sentiment, molt sentiment, el cos del concert va treure brillantor al Khaled estrella, al músic màgic, showman i animador, al monarca per tots i fins divinitat per alguns. La seva música és deliciosa, polivalent i realment bona. Més enllà d’eufòries i sensacions més socioculturals, el que fa és música de qualitat. El públic variat, amb molts magribins, molts no magribins i força barcelonins, ho sabia però calia acreditar-ho. I
Khaled ho va demostrar de sobres.Aicha, punt culminantAls pocs minuts ja tot el Parc era un clam i aquesta intensitat va mantenir-se durant l’hora i quart de concert que va fer-se pregar un final anunciat i aclaparador. Amb
Didi la revolució que ja s’havia apuntat amb
Sobri Sobri va esclatar i amb ell l’estrella. Es va desbordar l’eufòria i fins i tot
el concert va haver d’aturar-se per l’allau d’espontanis que saltaven a l'escenari per abraçar el seu déu. La seguretat era insuficient, alguns espectadors pujaven i ballaven dalt dels arbres i el beneplàcit general donava pas a un desvetllament col·lectiu amb les primeres notes d’
Aicha, punt culminant de cada concert de Khaled i també del de Mataró. Les més de tres mil persones van cantar tota la cançó abans que la veu de l’algerià pogués fer-se lloc i cantar-la ell.
De l’eufòria es va passar a la catarsi de la multitud quan l’algerià va enfilar per penúltim cop el micròfon. El sentiment i la qualitat feien l’amor i la festa era total. La darrera peça va ser com un bufec. La glòria ja era realitat i el Magrib suprem ja no era un eslògan publicitari. Era realitat i per a la història.
