Habana Blues és una pel·lícula de Benito Zambrano que va arrasar als cinemes, amb èxits de públic i crítica. En ella un grup de música cubana veu com una productora s’interessa per ells i els vol comprar la música i també una part de la vida. La música de la banda sonora de la pel·lícula és propera al notable i és per això que els compositors d’aquesta són capaços de congregar dues-centes persones llargues al Clap. El concert va ser d’alçada però potser convé anar més enllà i reescriure aquí el que va dir un dels cantants davant els aplaudiments: “Moltes gràcies. Els vostres aplaudiments ens demostren que mai vam estar equivocats, que només feia falta una pel·lícula”. Hipocresies de la comercialitat, ben retratades.
Passat per sobre del detall cal comentar el que musicalment van ser grans arguments. Mal defensats, potser, en algun moment de la vetllada per un so a estones caòtic, la força melòdica de la banda sonora de la pel·lícula és evident i va ser palpable en la resta. La formació era potent i els dos cantants -no els de la pel·lícula- van saber traçar bones estones de rock amb d’altres d’essència cubana. Com el “salero” dels habitants de l’illa, el concert va despatxar-se amb alegria, amb aquell regust cubà. Els hits de la pel·lícula van ser els punts àlgids, amb “Arenas de soledad” com a pic de la nit. Impagable. El concert va ser bo. Sense passar-se, però va valdre la pena.
