Sovint el potencial de les músiques s’obvia. Sembla ser el cas del reggae dancehall, pels mortals una evolució del reggae més propera al rap. En ocasions com la de divendres 18, un veu com un no sap el potencial social d’una música fins que no veu com hi reacciona la gent. El Clap no era ple però les dues-centes persones llargues que hi havien el van omplir de festa. No era una festa qualsevol però. Era d’un caràcter propi, d’un bon rotllo especial, en una atmosfera ideal ben amenitzada per una imponent flaire de marihuana. A poc a poc el llistó musical de la nit va anar pujant i el bon rotllo que desprén aquesta música, també.
La batuta de la nit la va dur Ranking Soldiers, backing band que va conduir el joc dels cantants de forma lloable. Els més celebrats van ser La Puta Opepé, o el que ara es fa dir Ragaflà. Tan quan eren els dos com quan sortia el seu líder Hermano Ele, sense l’obstacle lingüístic el seu ragamuffin va saber arribar un pèl més enllà que els companys de vetllada, potser més treballats i elogiables musicalment. En aquest sentit van brillar els francesos de Monsieu Lezard, amb un plus festiu també conciliable amb una veritable demostració melòdica del cantant i la seva acompanyant. El tercer en discòrdia oficiava més de “liante” però va ser necessari. Un hauria desitjat saber el francès.
Un gran ambient
Amb el pas del temps l’escenari es va anar convertint en un passeig on feien parada, aparentment de forma aleatòria, tan els francesos com els mallorquins com l’anglès Ben Jamin, més tècnic i potser menys expressiu. Tan se val. La festa va ser rodona i la concurrència estava d’enhorabona i això es notava. Amb raó hi ha qui continua reivindicant festivals de músiques oblidades, amb raó el Clap es va omplir i amb raó el reggae dancehall va assolir un èxit inapel·lable en la seva reivindicació. I per cert, ara que no és polític, per què Aznar no fa cas a La Puta Opepé i es fa rastafari? S’ho passaria genial, vist el vist.
