El concert estrella, la Fundación Tony Manero, de l’abril clapístic, amb el permís de Macaco, va portar, el passat divendres, menys gent de l’esperada al Clap. El cert és que sorprenia veure una sala a mitges al punt en què el recital havia de començar però entre el retard i els indecisos la sala va acabar no omplint-se però sí oferint el seu ambient més genuí.
La Fundación no necessita presentacions perquè tots els coneixem. Son o autèntics nostàlgics o impecables actors de la filosofia dels setanta, i representen uns anys que tenen una claca fidel i que enlluernen els qui, per qüestions d’edat, no vam viure aquell boom funky. Amb la lliçó ben apresa i la tàctica dissenyada, saltaven els músics a l’escenari amb una presentació ben adient i amb la parsimònia habitual, s’anunciava festa i va haver-hi festa.
La veritat és que els Tony Manero són verdaders arqueòlegs dels setanta i poleixen la música que els captiva i l’ofereixen restaurada, millorada i revaloritzada. Fan una feina copiosa, molt elogiable i que els obre les portes a tots els públics des dels més fidels de la disco de fa anys fins als joves que es senten atrets per uns ritmes que els fan ballar.
Aviat van tirar del repertori clàssic dels seus discos i de les sempre esperades versions que fan, que no deixen de ser el punt de salat o dolç que escau a un seguit de cançons que no per ser les de sempre cansen tot i que, potser, pequen de repetició. El cert és que les cançons del looking for la fiesta són el valor més segur dels barcelonins que les distribueixen al llarg de la nit per assegurar-se una regularitat que té pics en versions boníssimes com la de Pulp Fiction el divendres i baixos notables en temes poc movedissos.
El funky macarrón, molt divertit, va dur el concert a la seva part més intensa amb un supersexygirl que, com és la més famosa, fou la cançó més celebrada de la nit. A partir d’aquí acceleració de ritmes, tímides incursions a nous estils i crescendo fins que, després dels bisos, marxaven els Tony Manero deixant rera seu un altre èxit tot i que, potser, menys sonat que en l’anterior visita a Mataró.
I és que el cert és que tot i que els dos cantants mereixen un monument i cadascun dels músics, del carismàtic guitarra al baix, dels teclats a la secció de vent broden la interpretació, en certs moments de divendres, a la Fundación se li van notar els anys, de distància respecte el que prediquen i d’edat dels seus components i com el vi genial que comença a ser picat, la festa no va ser tan plena com ens tenien acostumats.
A pesar de la crítica, dir que qui hi va ser va gaudir al màxim d’una colla d’animadors excel·lents i millors artistes que mereixen anys de carrera i múltiples visites a mil sales del món. Mereix el funky dels setanta una vigència i els Tony Manero confiança per seguir fent la seva, que per alguna motiu són tan esperats per tots i som tants els que comptem els dies que falten perquè els puguem tornar a veure.
