La quarantena de persones que es van reunir divendres al Clap van poder gaudir de la presentació del gran treball de debut de Sanpedro, titulat La porta estreta. Es tracta d’una formació barcelonina encara jove i amb molt de camí per recórrer, com es demostra que en el concert només estrenessin una peça no inclosa en el disc. Però, tot i aquest petit handicap, els Sanpedro comencen a apuntar alt amb una proposta molt propera a grups consolidats com Los Planetas o Coldplay.
I és que el seu inici en el món de la música va començar amb un èxit fulgurant. Amb poc més de deu concerts a l’esquena van aconseguir guanyar el concurs de maquetes Sona 9 per a nous grups en català, i a partir d’aquí van despertar l’interès de la crítica que ha acollit el seu treball amb elogis força unànimes. El grup l’integren el cantant Oriol Canals, guitarra en mà, Ricky Falkner al baix, els guitarristes Pablo Garrido i Gonçal Planas, i Xavier Molero marcant el ritme des de la bateria.
Qualitat i marge de millora
Sobre l’escenari es va notar que encara els faltava cert rodatge en la posada en escena, ja que era tot just el primer concert de la llarga gira que els espera, però no en la interpretació musical. Els temes es van succeir de manera igual de lluïda que en el disc, tot i que la veu principal del cantant Oriol Canals sonava una mica més enfosquida, dificultant en excés la comprensió de les lletres. Aquestes, obra del mateix cantant, són precisament un dels tocs de deistinció del grup, ja que sovint naveguen per un cert món de surrealisme com es pot sentir de manera explícita en el single de presentació, Dalinianes, una de les cançons més vitalistes i que enganxa des de la primera escolta.
Però el concert al Clap, igual que passa en el CD, va seguir una línia segura amb moltes cançons reposades, però això sí, amb nombrosos moments intensos i vibrants repartits de manera intel·ligent al llarg del poc més d’una hora que va durar l’actuació. I és que La porta estreta conté molts temes destacats, com per exemple la melancòlica però positiva Virreina; un gran tema instrumental que dóna nom al disc; o Blau i fàcil, una cançó que compta amb una potent tornada que ens recorda que tot pot ser blau i fàcil “com amagar l’odiós rellotge dins l’armari, i sentir pau...”. Aquesta és una de les fórmules que segueix la gent que va al Clap en massa a les sessions nocturnes de discoteca però, que de vegades, no acaba d’acudir de la mateixa manera a alguns dels de concerts de qualitat que acaben sent intimistes per obligació.
