Quan ja queda lluny el passat 21 de Novembre, els Ojos de Brujo tornaven a Mataró, al Clap, per retrobar-se amb el seu públic, per demostrar que ja portaven una gira a sobre, que les cançons genials havien esdevingut perfectes, que l’espectacle estava perfeccionat i que es confirmaven, de llarg, com el millor grup del panorama mestís.
El Clap va rebentar els dos dies, tant dijous com divendres. És tal la força i devoció envers aquest grup, que si haguessin tocat un altre dia també haurien omplert. Els concerts van començar amb tres quarts d’hora de retard, i els dos van durar hora i mitja, suficient vist el de dalt l’escenari. Presentaven novetats, la incorporació d’una corista nova i d’una ballarina deliciosa, i com a gran atractiu, milloraven l' espectacle amb la presència d’una pantalla darrere els músics on es projectaven imatge en directe del concert combinades amb vídeos adients: un muntatge realment atractiu. Pantalla, que pel novembre estava instal·lada a sobre la taula de so, de reduïdes dimensions, i que va passar pràcticament inadvertida.
Una obertura molt sentida, amb un “cante” de la Marina, la genial cantant i de tots els músics (molt bons, per cert) va servir per obrir la llauna del sentiment d’una banda de Barcelona que senzillament, encisa a tot aquell qui se l’escolta. Van encarar el repte d’apujar el llistó afrontant Tanguillo de María, un bon tema de l’exitós Barí. Per acabar d’escalfar l’ambient van tirar del Vengue i el seu Vacileo que va servir, juntament amb Naíta i La Bulería del ay (un crit de força de tot el públic, un clam per la injustícia que regna al món) per a què una ballarina excel·lent i maquíssima que combinava el zapateado i la sevillana presentés la seves credencials davant un públic embadalit d’ella.
Barí és un disc grandiós i això va quedar clar quan es va afrontar el Tiempo de Soleá i sobretot, l’immens Ventilaor r-80, una cançó present per cert, al disc commemoratiu del tercer aniversari del Clap. Era moment pel lluïment dels qui des de la segona filera demanaven pas, el ja usual Acción Reacción Repercusión, un espectacle que sol ja es val els euros de l’entrada, una autèntica exhibició dels tres percussionistes a les caixes flamenques i als instruments varis i d’en Ramon el guitarrista, que balla al ritme de la música de forma espectacular.
Va continuar sonant el segon disc amb Memórias perdidas i el Quien engaña no gana, una cançó molt amable i carismàtica. Cal destacar l’aportació del DJ que amb els seus ritmes, juntament amb les veus que sortien del sintetitzador, aportaven tonalitats noves al ja vist anteriorment. Debajo de una piedra va servir per encarar la part més Ojos del recital, tornant als orígens, els barcelonins van recòrrer al Vengue per a la Rumba Dubstyle i pel que ja és l’himne del grup: un corejat, ballat i gaudit Ná en la nevera que va resultar magistral.
Una espantada va portar-nos als bisos de rigor amb el potentíssim Tahitá, una altra cançó mítica en la versió remesclada del segon disc i Calé Barí, dedicada a tots aquells gitanos del món, pel seu orgull i la seva causa, com en Ramon, el guitarra. Aquesta cançó, molt sentida i emocionada, va servir per a què es lluïs tothom, la Marina amb un cante amb tot el duende del món, en Juanlu, el baixista, els guitarres, els percussionistes i l’exquisida ballarina que cavalcant entre la dansa i el flamenc va encisar, va meravellar, va guanyar-se el cel. La divertida Pulioretano, del Vengue i la peça de bonus del Barí, cantada entre tots, van acabar un recital totalment recomanable a tothom, del millor que es pot veure al país. Ojos de Brujo és, i ho podem dir amb força, una banda de nivell mundial. A nosaltres ens toca gaudir.
Cugat Comas // Freqüència Iluro
