Tot Cara a cara: Processons de Setmana Santa

Les processons de Setmana Santa tenen els sues defensors i els seus detractors

SÓN FE I DEMOSTRACIÓ CRISTIANA

A mi m’agraden molt les processons com la de Divendres Sant, pels carrers de Mataró. Vaig arribar a la ciutat als anys 80 i va ser una sort poder trobar quelcom que m’apropés a la meva tradició, respectant sempre la cultura catalana. Si un es mira la Processó de Divendres Sant veurà els passos catalans, portats a rodes i amb silenci i aquests circulen al costat dels més andalusos, com poden ser la Mare de Déu dels Dolors o de l’Esperança, amb el mantell, els ciris, les cornetes, els tambors.Jo crec que la gent que no li agradi la Setmana Santa no té perquè mirar-se-la o participar-hi. No veig que en els car­rers s’obligui ningú a res. A la gent que no li agrada que no vingui, són uns dies a l’any i a més és tan fàcil com marxar de vacances.Però crec que no es pot criticar les processons perquè sí. No és veritat que només siguin espectacle, són fe i demostració de l’estima que a molta gent encara que li pesi seguim tenint molts cristians. Són difererents formes de fer el mateix, la tradició catalana o l’andalusa, però la fi és la mateixa: durant uns dies per recordar la Passió de Crist i recordar el que inicià i guià la nostra fe.

Ernesto Rodríguez, Espectador de les processons de Setmana Santa 

UNA FESTA DESNATURALITZADA

Les processons de tradició catalana van deixar-se de celebrar deu fer una quarantena d’anys, per coherència entre la gent que les tirava endavant, per Corpus, Setmana Santa o Les Santes, veient els nous aires que prenia l’Església Catòlica, des dels seus diferents nivells. Era com si en un exercici de maduresa s’optés per deixar de fer el que ja no corresponia, una decisió d’una gent que es va entendre en el marc del Concili II i la seva interpretació, en temps en què la pròpia societat, els feligresos, eren l’autèntic capital de l’església.Les processons de tradició catalana es van recuperar a mitjans dels vuitanta trencant la coherència de la tradició anterior. Veritat és que els Armats van mantenir una certa activitat amb una sort d’exili forçat a Sant Andreu de Llavaneres, però tot el que es va voler acabar amb la decisió d’acabar amb les processons, va renéixer, amb força menys dignitat, en una decisió dels qui es veien amb l’obligació de recuperar una manera de creure i ser perduda. No s’havia perdut, però, s’havia acabat, es van equivocar.La següent equivocació és la de casar tradicions antagòniques com la de les setmanes santes catalana i andalusa. Avui en dia tenim un model de festa híbrid i desnaturalitzat, on hi ha ostentació de la fe per sobre de recolliment, on la sobrietat ha desaparegut i on tenim un acte massiu més, sense cap de les condicions que els catalans havien imposat, sempre, sobre la seva Setmana Santa.

Agusti Damià, Espectador de les processons de Setmana Santa