No s’hi val

‘Iaia!’, un nyap impropi per dir adéu a Montserrat Carulla

La iaia

Després de més de cinquanta anys de dedicació, quan Montserrat Carulla va fer saber que volia deixar de fer teatre, el seu fill Roger Peña li va proposar que com a comiat dels escenaris protagonitzés ‘Iaia!’, una comèdia escrita i dirigida per ell mateix i feta a mida per a l’ocasió.


Estrenada per l’octubre al Festival Temporada Alta amb un èxit desbordant d’assistència, ha fet estada i ha omplert el Teatre Romea de Barcelona des de finals d’any a mig gener. Ara fa gira per Catalunya i a tot arreu aconsegueix que s’exhaureixin les entrades. Divendres passat va ser al Monumental i tampoc no hi cabia ni una punta d’agulla.

Peripècies

Dit això, cal puntualitzar que una cosa és sumar-se a l’atracció i la simpatia multitudinàries que de manera ben merescuda suscita la Carulla per la seva dilatada i sòlida trajectòria en el teatre, el cinema i la televisió, que està molt bé, i una altra de ben diferent és donar per bo que la seva penya familiar se n’hagi aprofitat amb aquest nyap que respon al títol cursi de ‘Iaia!’. Perquè aquest és un muntatge sense solta ni volta, que no fa cap favor ni a l’actriu ni a l’art de l’escena.  

Narra les peripècies d’una àvia que comparteix casa amb el seu nét i que interfereix contínuament en les relacions que ell manté amb la parella que s’ha agenciat. El guió, que té rampells de sensibleria, no s’aguanta ni a fums de sabatot. Amb un llenguatge volgudament bròfec, toca d’esquitllada temes com la solitud, els mals de l’envelliment, l’afectivitat, el sexe, el suïcidi, la penúria econòmica, l’atur juvenil, l’homofòbia o el racisme. I ho fa amb una banalitat negligent.

Massa mediocritat

El paper del jove l’interpreta Aleix Peña Miralles –fill de l’autor i director i, per tant, nét de la Carulla– i el de la seva xicota la televisiva Vicky Luengo. Tots dos s’ho han de menester per tirar endavant la representació, com si la seva única comesa fos propiciar les aparicions tòpiques de la iaia. Sense cap emoció, tot acaba tenint un aire tronat, carrincló i crepuscular. L’escenografia, que no és res més que un parament per sortir del pas, tampoc s’escapa de la sensació general de mediocritat d’una obra que comença amb un coit interromput i acaba amb una aparició espectral. Dues metàfores del que és ‘Iaia!’: una insatisfacció i una fantasmada.

Ben bé una pena, perquè la condició de gran actriu que ha demostrat tenir Montserrat Carulla durant la seva carrera exigia poder dir adéu al teatre d’una manera molt més apropiada i digna, tal com una bona part del públic comentava després dels aplaudiments d’afecte del final de la funció.

Comas Soler

Crítica teatral
 
"El teatre no és un joc, ni un aparador de vanitats, ni un tapabruts..." (Joan Oliver)

Lloc Web: www.totmataro.cat/blocs/traspunt-i-apart