Dissabte passat, en una nit d'ambient molt fred a l'exterior i amb pocs espectadors a dintre, La Sala d'Argentona va oferir 'Una jornada particular', d'Ettore Scola en versió de Rodolf Sirera, a càrrec de la companyia valenciana La Pavana. Era la reprogramació de la funció que s'hauria d'haver fet la temporada passada, per l'abril, i que aleshores es va haver de suspendre.
L'obra té el seu origen en un film memorable que Scola va realitzar l'any 1977, protagonitzat per Marcello Mastroiani i Sophia Loren. Ambientat a la Itàlia de 1938, sota el mandat de Mussolini, narra la coneixença inesperada d'una mestressa de casa, menystinguda pel marit i mare de sis fills, amb el seu veí, un locutor de ràdio contrari al règim feixista i estigmatitzat per la seva condició d'homosexual. La relació que estableixen anirà evolucionant des de la confusió i la desconfiança inicials fins a la franquesa, la complicitat i l'afecte que s'acaba creant entre ells, quan comparteixen la seva respectiva solitud i se n'adonen que tots dos són víctimes de l'opressió social i moral d'un sistema autoritari que priva les persones de tota mena de llibertat.
Canvi de context
El ganxo que té aquesta història i l'habilitat amb què la va exposar Ettore Scola varen convertir-la en un gran èxit i a diversos països de seguida es van fer adaptacions teatrals de la pel·lícula. A Catalunya molts espectadors recorden encara el muntatge dirigit per Josep Maria Flotats i interpretat per ell mateix al costat d'Anna Lizaran que es va poder veure al teatre Condal de Barcelona l'any 1984.
La versió de 'Una jornada particular' que el dramaturg Rodolf Sirera ha fet per als actors de La Pavana transposa la situació a l'Espanya de 1940, moment àlgid de la dictadura franquista. Per situar el públic en aquest context, la fa començar amb un vídeo que es projecta sobre la gran pantalla que li serveix de teló de fons. Són uns minuts excessius, plens de llocs comuns, que no ajuden gaire a l'arrencada de la representació perquè li treuen teatralitat. A partir d'aquí, un dispositiu escenogràfic molt senzill que ve a figurar l'espai casolà de cadascun dels protagonistes, servirà de marc per a la interpretació que en fan Rafael Calatayud –que signa també la direcció– i Victoria Salvador. Correctes tots dos, construeixen els seus personatges amb decisió i sensibilitat. Però a la posada en escena s'hi troba a faltar un treball molt més matisat per poder arribar al to commovedor que aconseguien tant l'actuació d'en Mastroiani i la Loren en el film original, com la translació teatral d'en Flotats. Una i altra, cadascuna a la seva manera, continuen essent referències ineludibles de molt de pes.
