Quan l'Oriol Miras i en Marc Molina van decidir emprendre la peripècia de crear Factea Produccions, una petita estructura empresarial per obrir camins en el camp de la gestió cultural i de les arts escèniques, ja van manifestar la seva predilecció per les noves dramatúrgies i els textos d'autoria contemporània. O sigui, pel risc. Divendres passat, tot just un any després, amb la presentació del seu tercer espectacle van demostrar que l'aposta anava de debò.
Va ser a la nau de Can Gassol, l'equipament municipal amb vocació –fins ara només intermitent– de Centre de Creació. Hi van estrenar 'Meitat i meitat' de Daniel Keene, un escriptor australià nascut a Melbourne el 1955 i escassament conegut al nostre país. La posada en escena està inclosa al cicle "Fet a Mataró" que l'ajuntament promou per donar a conèixer creacions originades o vinculades a la ciutat. En aquest cas el lligam és múltiple, perquè són mataronins tant el director, Moisès Maicas, com els dos actors, Xavier Alomà i Pere Anglas, a més dels productors, d'altres membres de l'equip tècnic i artístic i molts dels petits mecenes que han fet aportacions per al seu finançament.
Dificultat
Com molt bé apunta el professor Jordi Malé en la documentació sobre Daniel Keene repartida conjuntament amb el programa de mà, el primer que s'ha d'advertir de 'Meitat i meitat' és que estem davant d'una obra en què el llenguatge i les accions tenen una càrrega d'expressivitat i d'intensitat que depassa les convencions i les expectatives habituals dels espectadors. Dit d'una altra manera, que es tracta d'una proposta difícil. Tant per als intèrprets com per al públic.
Aquesta doble circumstància de dificultat no és d'estranyar en un treball de Moisès Maicas, un director amb una llarga trajectòria de compromís amb opcions contemporànies, innovadores i de risc, sempre lluny de fórmules de to acomodatici. Per a l'aventura que significa el muntatge actual, ha tingut l'habilitat d'engrescar dos actors que hi han posat energia i convenciment a manta. Perquè s'ha de subratllar que Alomà i Anglas s'aboquen sense reserves en l'exercici abrupte de donar vida a Ned i a Luke, els personatges que té 'Meitat i meitat'.
Són dos germanastres, que es retroben a la cuina de la casa familiar, havent mort fa temps la mare comuna i després de deu anys de no haver tingut cap relació. El gran n'havia marxat sobtadament i ara hi torna sense motiu aparent. Enmig de retrets, tensions, mitges paraules, records barrejats, emocions explosives i actituds demencials, acabaran refent la seva relació en un procés ritual de metamorfosi progressiva de l'espai de la cuina en jardí, natura, cementiri i paradís. El punt de trobada serà la regressió a la infantesa com a vivència personal comuna però també simbòlica.
Mèrits i exigències
Tot és complex en aquesta peça de Keene, que ha estat traduïda expressament per Anna Soler Horta. Des de l'absència de puntuació, fins als capgirells que fa passant d'un inici d'aparença realista cap a codis més eteris, amb descabdellaments sobtats que s'endinsen en la ironia, la metàfora i l'absurd. O potser el somni i tot. La seva configuració en forma de moltes seqüències breus, entretallades i amb transicions precipitades, afegeix complicacions a l'escenificació. També l'enigma d'un final obertament imprecís. Per tot això cal convenir el mèrit i la valentia de la feina compartida per l'equip de Maicas i Factea, que compta, a més, amb una escenografia espaterrant deguda a Òscar Merino i Anna Tantull.
Ara bé, bo i els seus mereixements, la voluntat que té aquest muntatge de 'Meitat i meitat' d'entrar en el circuït professional de Catalunya i d'enllà li comporta més exigències de treball, sobretot en matisos interpretatius, en la il·lació d'escenes i en el ritme i el desenvolupament del conjunt de la representació.
Caldrà haver-les satisfet abans d'aterrar d'aquí a uns mesos a la Sala Beckett. Factea i companyia ho faran.
