Quan l'any 2011 Guillem Clua va crear inicialment 'Smiley' per al primer Torneig de Dramatúrgia Catalana del festival Temporada Alta –del qual només va quedar finalista– poc es deuria pensar l'èxit que arribaria a tenir. Al principi a la Sala Flyhard del barceloní barri de Sants, on aconseguir una entrada era poc menys que una odissea, després fent estada a l'espai petit del Teatre Lliure de Montjuïc, més tard parada i repicó al Club Capitol... i aquest diumenge que s'ha presentat a Mataró omplint a rebentar Can Gassol. Com mai. Era l'obra que encetava el cicle "De boca a orella" de la temporada i aquest triomf local encara s'ha de considerar més rotund si, a més del nombre d'espectadors, es té en compte que la concurrència era molt diversa i que una bona part mai no havia posat els peus a la nau del carrer de Prat de la Riba.
Com s'explica un resultat tan satisfactori per a una comèdia d'embolics amorosos que, en essència, tira de veta dels trucs habituals propis del gènere? Per què una barreja tòpica de jocs de sentiments, intrigues creuades, tocs d'humor, una dosi considerable de melodrama i un inevitable final feliç i romàntic pot arribar a tenir, avui dia, tant de ganxo? Doncs per diverses raons.
Molts mèrits
Per començar, es tracta d'una peça ben escrita i ben dirigida, una doble virtut deguda a Guillem Clua. La trama d'enamoraments i de passions aparentment impossibles que ens presenta té el mèrit afegit d'estar protagonitzada per dos homes. I és just reconèixer que les possibilitats dramatúrgiques del repertori homosexual en la cosa amatòria dóna molt de si. Pel que es veu, l'assortiment de possibilitats empíriques es diria que és incommensurable, des de la fluixesa sentimental a la luxúria mes recargoladament viciosa. Sobre aquesta base, la gràcia de 'Smiley' és que fins i tot en els moments de comicitat més exagerada no perd mai el seu punt de tendresa. A més, la història que en resulta té ritme, desimboltura i un to general de modernitat tecnològica. Així es pot entendre la fascinació que exerceix sobre tants espectadors. A Can Gassol, com en els teatres on s'ha fet anteriorment, els aplaudiments i les rialles van interrompre la representació més d'una vegada.
Peripècies i idil·li
A partir d'un error en una trucada telefònica, 'Smiley' narra la coneixença casual de dos tipus ben diferents. Un, que és més jove i de molt bon veure, despatxa en un bar, es cuida el físic i no el coco, freqüenta els antres d'ambient gai i procura practicar el sexe sempre que pot. L'altre, més madur i poc afavorit, és introvertit, culte, un xic pedant i arrossega un dèficit emocional com una casa de pagès. Són com un ou i una castanya, però l'atzar fa que s'enamorin bojament. En la seva follia hi passa de tot: retrets, mentides, discussions, neures i un estira-i-arronsa continu. Entremig de les peripècies hi haurà un trencament entre ells i la irrupció d'una multitud d'antagonistes. De la mateixa parròquia, és clar. Al final un altre cop de sort i una oportuna emoticona al mòbil faran que es retrobin, que venci l'amor i que puguin menjar anissos.
Un altre factor determinant de l'atractiu de la funció és la interpretació. Tant Rubén de Eguía com Albert Triola s'hi llueixen. I encara que en alguns moments concrets el mataroní, més histrió, es multipliqui en diversos personatges, en conjunt el protagonisme dels dos actors queda força equilibrat i per això mateix donen versemblança teatral als seus papers i es posen el públic a la butxaca. Tanmateix 'Smiley' ha estat un encert de programació i el millor començament per al "De boca a orella" del trimestre .
