Divendres a la nit va tenir lloc al Monumental la segona de les cites de la programació estable d'aquest trimestre, que sota la menció "Teatre i memòria" vol mostrar com l'escenari pot esdevenir un espai físic i simbòlic adient per recobrar aspectes de la memòria històrica col·lectiva i com aquesta recuperació és una necessitat en una societat democràtica.
Amb bona assistència de públic i uns aplaudiments finals propis d'aquelles vetllades en què la consideració i la cortesia pesen més que la satisfacció eloqüent, es va presentar 'El diccionario'. L'obra esbossa la biografia alliçonadora de Maria Moliner (1900-1981) i el cúmul de circumstàncies adverses que va haver d'afrontar.
Una vida d'esforç
Decididament, l'atractiu més important de 'El diccionario' és el seu valor testimonial i com acosta a l'espectador la figura i la peripècia vital d'una persona tenaç i exemplar. Nascuda en un entorn rural de Saragossa, Maria Moliner es va formar a la Institución Libre de Enseñanza quan la seva família es va instal·lar un quant temps a Madrid. Retornada a l'Aragó, es va llicenciar en Filosofia i Lletres i en Història, cosa inusual per a una dona de la seva època. La filologia i la lexicografia van ser camps de treball en què de seguida es va especialitzar, així com la biblioteconomia i l'arxivística. Republicana i d'esquerres, va col·laborar en les "Misiones Pedagógicas" del govern de la República, principalment amb l'organització de biblioteques. Després de la guerra civil tant ella com el seu marit, que era catedràtic de Física, van ser depurats pel règim franquista, privats dels seus càrrecs i traslladats per força. Enmig d'estretors i contratemps, Maria va tirar endavant la família i va dur a terme la feina ingent de crear el seu "Diccionario de uso del español", acabat el 1967, amb un enfocament metodològic molt més obert i avançat que el de la "Real Academia". Pocs anys després va començar a patir una demència vascular que li va afectar progressivament la parla amb la confusió i l'oblit de mots i d'expressions.
La Vicky, magistral
'El diccionario' és un exercici escènic que sorgeix de l'aportació combinada de la tasca d'un autor novell, Manuel Calzada, i d'un director experimentat, José Carlos Plaza. El que en resulta acompleix bé l'objectiu de fer un homenatge a la dimensió humana i professional d'una personalitat que no ha tingut el reconeixement que es mereix. En canvi, com a proposta teatral, és força limitada. Combina voluntariosament moments de malenconia, d'humor i de tendresa, però la càrrega del pes narratiu de tot el muntatge és un llast que dificulta massa l'acció dramàtica. Tampoc no l'afavoreix ni el registre ni l'aire antiquat que respira el plantejament adoptat per la dramatúrgia. En la interpretació, Lander Iglesias, que fa de marit i Helio Pedregal, de neuròleg, compleixen, però amb una modulació dels seus papers que peca de formal. Sort que qui personifica la protagonista és la immensa Vicky Peña. Hàbil, lúcida, persuasiva, amb un domini magistral de la gamma completa de sentiments i de matisos que van de l'inconformisme irat a l'emoció més compassiva. Ella, com ningú, dóna rotunditat convincent a una de les afirmacions més estimades per Maria Moliner: la veritat és possible gràcies a la paraula.
