Entrevistem a Andrea Torres Balaguer. Fotògrafa que actualment exposa a la sala de la Destil·leria de Mataró.
Com t'endinses en la fotografia d'autor? Has estudiat fotografia o ets autodidacta?
De petita m’agradava col·leccionar imatges: retalls de revistes, llibres, dibuixos, postals, enganxines… les guardava en carpetes, com una mena d’arxiu. Als 8 anys els meus pares em van regalar una càmera compacta de 35 mm amb un carret en blanc i negre. Més endavant va arribar la “Game Boy Camera”, un ull gegant que s’encaixava a la consola i et permetia fer “fotografies” per després afegir-hi icones i dibuixos. Sempre m’ha agradat la fotografia, però combinada amb la pintura, el disseny, l’escultura i les diverses disciplines artístiques. Vaig començar Periodisme a la universitat i quan em vaig adonar que no m’apassionava vaig marxar cap a Belles Arts. Allà no vaig estudiar l’itinerari de fotografia, però vaig tenir la sort de tenir una tutora de Treball Final de Carrera que em va donar total llibertat per experimentar. I aquest va ser el punt d’inflexió, on realment va començar tot. Sense tenir formació en fotografia, anava resolent i alhora aprenent el que em feia falta per realitzar el que volia fer, assaig-error.
La teva imaginació es part de la teva identitat fotogràfica. ¿En què t'inspires?
Vaig començar treballant amb la tècnica de transcripció dels somnis pròpia dels surrealistes. Actualment m’inspira més la simbologia, la iconografia, els significats ocults dels quadres al llarg de la història de l’art, el cinema, la literatura... realment tot el que t’agrada és un input. Pots llegir un poema, quedar-te pensant en una frase i que acabi materialitzant-se en una fotografia. A vegades un tipus de llum et suggereix una escena, o fins i tot una olor. Precisament ara, estic molt interessada en la lluna: rituals, símbols, història, ciència...
Quin és el teu procés de creació abans de disparar una fotografia?
Quasi sempre dibuixo un esbós de la idea, de forma molt esquemàtica. Hi apunto paraules, notes de posició, colors o tons que em suggereix la imatge. Després la vaig polint, concretant detalls, decidint objectes, construint l’escena. Finalment ve tot el procés de recerca d’atrezzo: teles, vestuari, pintures, bombes de fum... el que faci falta! A vegades tinc idees que queden en esbós i recupero al cap del temps, o conceptes que en un moment donat em serveixen com a punt de partida per desenvolupar la fotografia.
La teva obra sembla que sigui ja acabada al moment de disparar. És així o hi ha algun tipus de procés digital a posteriori?
Hi ha procés digital (més del que sembla!) sobretot en el tractament del color. Sempre he intentat no abusar de la postproducció, no perquè hi tingui res en contra, sinó perquè prefereixo disparar fent-me la idea que és la fotografia definitiva i s’aproxima al màxim al resultat final, en lloc d’haver-la d’imaginar un cop retocada. Sovint és difícil trobar l’atrezzo dels colors que m’interessen, per això en modifico les corbes o la correcció selectiva.
Molta de la teva obra es destaca per la colometria, més aviat sòbria i poca variació cromàtica. Per què és així?
Perquè m’agrada. Sempre ha estat molt instintiu, com una mena d’intuïció. Al principi feia majoritàriament fotografies en blanc i negre perquè creia que el color tenia una connotació tan forta que podia fer variar el significat de la imatge. M’espantava una mica i també em distreia. Després vaig començar a fer experiments, intentant que el color formés part de la història i aportés alguna cosa més. Sempre faig proves alternatives, però curiosament acabo escollint els mateixos tons. És com una mena d’intuició.
Com és una sessió amb Andrea Torres Balaguer?
Plena d’anècdotes. Tant si és interior com exterior sempre les plantejo com sessions molt senzilles (dins el meu cap ho són). Fa un any i mig vaig començar a fer fotos del “making off” de les sessions i a vegades són més interessants que la pròpia fotografia. Ens passa de tot. Des d’una tempesta sobtada el dia més assolellat de l’any, fins a petits accidents, passant per situacions d’allò més còmiques. Normalment explico la idea que tinc al cap, a vegades amb algun esbós, i ens posem en marxa. Sóc molt exigent, el primer pas diuen que és admetre-ho. Però el més important, per sobre de tot, és estar envoltada de persones tan meravelloses que m’entenen i m’ajuden el 200% en cada sessió.
En un futur, com i a on et veus?
Actualment el futur és molt incert. Estudio un màster, treballo, estic en una galeria... el present ja és prou frenètic, hahaha. Les coses canvien i evolucionen a una velocitat vertiginosa i mai saps què et pot proporcionar el dia de demà. Les millors coses que m’han passat fins ara han arribat sense esperar-les i per això cada vegada més crec que els plans serveixen per marcar-te un objectiu però el que val la pena és el camí per arribar-hi. M’agradaria seguir aprenent, evolucionant. Viure de qualsevol cosa vinculada amb la fotografia o l’art seria un somni. Però sobretot, no perdre mai les ganes i la il·lusió, seguir gaudint fent fotografies.
