Durant la dècada dels anys 50 el règim franquista va rebre una sèrie de reconeixements i ajuts econòmics a nivell internacional que van reactivar l’economia espanyola. Amb les inversions americanes i els ingressos del turisme, Espanya es va recuperar econòmicament i va sortir de la crisi que arrossegava des del final de la guerra. El sector industrial es va modernitzar i la mà d’obra barata espanyola abaratia els preus dels productes que s’exportaven a fora de l’estat i que no trobaven competència. Aquest impuls industrial va fer que durant els anys 60 les zones industrials de l’estat (Catalunya, País Basc i València) rebessin població d’arreu de l’estat per treballar a les fàbriques. A casa nostra això va comportar en un considerable augment de la població i en l’aparició dels barris.
L’any 1953 la dictadura del general Franco va rebre una sèrie de suports internacionals que van servir per legitimar el règim i millorar la precària situació de l’economia espanyola. Aquest any es signa el Concordat de 1953, un acord entre l’estat espanyol i el Vaticà on el dictador es comprometia a pagar totes les despeses de l’església a canvi de tenir la potestat de participar en el nomenament dels bisbes espanyols i assegurar-se d’aquesta manera el seu favor i complicitat.
També aquest any se signa el Pacte de Madrid, un acord militat entre Espanya i els Estats Units que acabaria amb la instal·lació de les bases militars nord-americanes de Morón, Rota, Torrejón i Saragossa a canvi del reconeixement del règim franquista per part dels Estats Units i d’ajuts econòmics.
L’any 1955 Espanya entra a formar part de les Nacions Unides i el règim franquista obté tot un conjunt d’avantatges que afavoriran el que s’anomena el miracle econòmic espanyol dels anys 60.
Durant la dècada dels 60 la indústria espanyola rebrà tota una sèrie d’inversions estrangeres que van veure en Espanya una oportunitat de fer diners. La mà d’obra barata i precària espanyola feia que els productes d’aquí no tinguessin rival a fora. A més el règim es va obrir a l’exterior i a partir de 1959 va permetre l’entrada de turistes de l’Europa Occidental que venien a Espanya a la recerca de sol i platja. Això i l’entrada de diners dels immigrants espanyols que havien marxat a treballar a fora, va originar el creixement de l’economia espanyola.
Tot i que durant els anys 60 creix la classe mitjana espanyola, hem de dir que la millora de la situació econòmica no va arribar a la majoria de llars. Mentre Espanya es presentava a l’estranger com un destí ideal de vacances, aquí els sous eren miserables i la població continuava anhelant les llibertats.
L’arribada de la mà d’obra
Els nuclis industrials del país eren el País Basc i Catalunya i són aquestes regions les que a partir dels anys 60 rebran tot un seguit de migracions de gent d’altres zones de l’estat per treballar a les fàbriques. Aquest serà el cas de Mataró. La nostra ciutat, des de mitjans del segle XIX, ja era un dels principals focus de la indústria catalana. Aquí a casa nostra, la majoria de nouvinguts vindran d’Andalusia, Extremadura i Múrcia que venien a treballar a les, cada cop més grans, fàbriques tèxtils i de gènere de punt.
Hem de dir que molts dels primers nouvinguts eren homes que venien a guanyar diners que després enviaven a la família que s’havia quedat al seu lloc d’origen. Però un cop portaven aquí un temps i veien que a Catalunya i a Mataró hi havia més oportunitats, s’emportaven la família cap aquí. Això va fer que la població de Mataró augmentés considerablement i que la ciutat tingués 40.000 habitants l’any 1960, dels quals una quarta part era nascuda fora de Mataró. Per veure l’increment tan espectacular hem d’esmentar que la població l’any 1950 era de 31.000 persones, 2.000 persones més que l’any 1939 quan acaba la guerra.
Neixen els barris
Tota aquesta població nouvinguda s’havia d’instal·lar, i la Mataró del final de la guerra no tenia ni espai ni prou cases i es va produir el primer “boom” de la construcció a casa nostra. Ja a mitjans dels anys 40 apareixen una sèrie de cases disperses a Cerdanyola, pocs anys després apareixen més habitatges a la zona dels Molins i les cases de Ciutat Jardí, però no va ser fins a la dècada dels 50 que aquests grups de cases s’aniran aglomerant i formant els primers barris o barriades de la ciutat.
El primer barri a aparèixer va ser el de Cerdanyola, el grup de masies disperses d’anys enrere ja és tot un barri l’any 1950 on vivien més de 1.000 persones. Molts catalans, però també molts de fora que van adquirir parcel·les agrícoles per fer-se ells mateixos les seves vivendes.
El creixement no s’atura
Mataró cada cop era més gran i tenia més habitants, per tant la ciutat havia de créixer i ho va fer en totes direccions. A principis dels anys 60, els terrenys que fins feia poc estaven ocupats per vinyes, garrofers i boscos, seran ocupats per edificacions de cases, blocs de pisos i naixeran els barris de Cirera, Molins, Vistalegre, Rocafonda, Paremàs i La Llàntia. El consistori també voldrà seguir amb el “boom” constructiu i aixecarà alguns blocs de pisos a la zona de l’Escorxador i a Sant Simó.
El creixement era imparable i molts cops insostenible, cada cop eren més els nouvinguts que venien a treballar a les fàbriques de gènere de punt i això obligarà, a partir de 1965, a edificar la zona del carrer Jaume Recoder, on abans hi havia un quarter militar i el polígon Espartero s’acabarà convertint en el barri de Pla d’en Boet.
La fisonomia de la ciutat va canviar radicalment. Mataró, que fins feia poc tenia l’agricultura com un dels motors de la seva economia, havia perdut els seus camps i zones de conreu que ara albergaven zones d’habitatge i polígons industrials. Només el conreu de la patata, que s’exportava a fora, va aguantar l’envestida de l’asfalt i la indústria.
Primeres reivindicacions
El creixement urbanístic de la ciutat va ser ferotge i desenfrenat, no es va seguir cap ordenança i això va fer que els nous barris tinguessin moltes deficiències estructurals, d’higiene i de vies de comunicació. Per exemple el barri de Cerdanyola només estava comunicat amb Mataró pel tramvia que anava fins a Argentona i que cada dia anava ple fins a la bandera. L’any 1961 el tramvia va patir un greu accident que va acabar amb més de 40 ferits.
Faltava enllumenat públic, empedrar els carrers, construir el clavegueram, escoles i equipaments públics. Aquestes, i moltes altres, van ser les demandes dels primers moviments veïnals de la ciutat de Mataró. Per exemple, al barri de La Llàntia es va crear la “Asociación de Cabezas de Família San Juan Bosco” que reclamaven llum, aigua i un servei de recollida d’escombraries.
Lluita clandestina
Durant els anys 60 els moviments veïnals a Espanya van ser uns dels principals fronts d’oposició franquista. Les associacions de veïns era un fenomen nou i no estaven prohibides com els sindicats o els partits polítics i això va permetre que la lluita clandestina s’introduís en aquest moviment per combatre el règim. Aquí a Mataró les protestes veïnals van anar aconseguint fites i, per exemple, l’any 1965 s’inaugura la primera línia d’autobusos que unia els barris de la ciutat.
Les millores aniran arribant amb comptagotes, però no serà fins a l’arribada de la democràcia que les barriades de la ciutat tindran uns equipaments i serveis que sembla que avui tornen a estar en perill.
Cerdanyola tindrà el seu propi alcalde
La ciutat havia crescut, però l’administració local no, i algú havia de vetllar per aquestes noves contrades de la ciutat que tenien moltes mancances. D’aquesta manera, l’any 1952, l’alcalde de Mataró Emili Albó nomena Daniel Mataró alcalde de Cerdanyola. Era un dels habitants més il·lustres i antics del barri i les seves funcions eren de control i d’enllaç entres els habitants i l’administració local. Una de les seves reclamacions al consistori municipal serà la demanda d’enllumenat públic pel barri que no arribarà fins a l’any 1960. L’any 1955 es comença a construir la parròquia de Maria Auxiliadora, i és que la gent de barri també eren de missa i no volien fer el llarg camí que hi havia fins a les parròquies del centre. El barri va continuar creixent i l’any 1965 la població de Cerdanyola ja superava els 15.000 habitants.
Millora de la xarxa de comunicacions de la ciutat
Com que la indústria anava creixent i les exportacions també la ciutat va haver de millorar la seva xarxa de comunicacions per comunicar-se millor amb Barcelona i la resta de l’estat. En aquest sentit l’any 1957 es va desviar la carretera Nacional II, que fins aleshores passava per dins de la ciutat pel Camí Ral i que originava molts embussos, sorolls i inconvenients per a la població. També es va rectificar el traçat de la línia de tren i se’l va portar cap a mar. L’any 1969 Mataró va tornar a ser pionera en les vies de comunicació, i si el segle passat la nostra ciutat va acollir el primer tram de ferrocarril de la península ibèrica, ara tornava a estar a l’avantguarda acollint la primera autopista amb peatge de l’estat espanyol que anava de Mataró a Montgat. L’objectiu era millorar la connexió amb la capital catalana i afavorir els viatges amb automòbil. Els cotxes i els autobusos van anar en augment i l’any 1965 es tancarà la línia de tramvia que unia la capital del Maresme amb Argentona després que la força de les rieres enfonsés el pont d’Argentona.
