Després que en el número anterior del Tot Història parléssim de la fundació d’Iluro, en aquesta tercera entrega parlarem de com i de què vivien els habitants d’Iluro. La ciutat romana d’Iluro fou una de les urbs més importants de l’actual litoral català i estava especialitzada en l’exportació de vi. El vi d’Iluro, que s’extreia de les grans extensions de vinyes que hi havia cultivades en les terres de fora muralles, anava a parar a tots els racons de l’Imperi i era la font de riquesa principal de l’economia d’Iluro. Aquest comerç vitivinícola va fer augmentar la producció ceràmica de grans àmfores que servien per transportar el vi arreu del Mediterrani.
La societat d’Iluro, com tota societat romana i moltes altres de les que vindrien després, era una societat desigual i dividida en diferents classes socials. En època romana hi havia tres classes socials ben diferenciades: les classes nobles que constituïen l’ordo decurionum que eren les famílies benestants i que ocupaven la majoria de càrrecs públics i polítics, un esglaó per sota hi havia els ciutadans lliures humils que vindrien a ser les classes populars i, a sota de tot de la piràmide social hi tindríem els esclaus.
Els esclaus eren persones que no tenien cap dret i fins i tot no estaven considerats com a ciutadans. Des del moment que naixien, el seu amo tenia tota la potestat per fer amb ells el que volgués. Els esclaus estaven considerats com un bé immoble més del seu amo i aquest els podia cedir, vendre o intercanviar per altres esclaus, diners o altres substàncies o objectes. Alguns esclaus podien arribar a aconseguir la llibertat i deixar de ser esclaus i passar a ser lliberts. Aquesta llibertat podia arribar de dues maneres. Una era si l’esclau aconseguia reunir prou diners per comprar la seva llibertat -tot esclau tenia el seu preu i com més fort i jove fos, més car era-. La segona opció per aconseguir la llibertat era que l’amo els hi concedís -molts cops quan els propietaris morien, en el seu testament deixaven alliberats el seus esclaus-. En el cas d’Iluro ho desconeixem, però en la ciutat de Roma es té documentat que alguns lliberts van acumular una gran quantitat de riqueses. Els esclaus no havien de comprar res, el seu senyor els alimentava, els donava roba i un lloc per viure i si rebien alguna moneda se la podien guardar, ja que no havien de consumir res.
En època antiga, l’esclavitud era una cosa ben normal, fins i tot, molts esclaus en néixer esclaus tenien el seu rol acceptat i veien normal que la seva vida depengués del seu senyor. La submissió a l’amo era tan gran, que era molt normal que quan aquest moria, l’esclau que quedava alliberat homenatgés el seu senyor amb alguna inscripció funerària donant-li les gràcies.
Els romans utilitzaven la vestimenta per mostrar el seu status social i la seva capacitat econòmica. Tots aquells que eren ciutadans romans, ja fossin nobles o les classes populars, havien de portar la toga, el vestit oficial dels homes, mentre que les dones portaven l’estola, que era un vestit ample, i la palla, que era un mantell. Aquesta vestimenta, que es podia complementar amb joies i ornaments en el cas de la gent adinerada, eren els vestits que s’havia de portar per a la vida pública i pels actes oficials. S’ha de dir, també, que la higiene, la cosmètica, la decoració de la llar i l’organització de festes i convits eren també una part molt important de la imatge que es volia donar a l’exterior. Els esclaus, en no ser considerats ciutadans romans, no portaven toga.
L’habitatge romàCom en el cas de la vestimenta, la casa també era un tret diferenciador de les classes socials d’Iluro. Les classes nobles o benestants vivien a la domus, la casa romana per excel·lència. Per ara, a la nostra ciutat només s’han trobat restes de tres domus romanes: una a la Plaça Gran, una altra a la illa de Can Cruzate i l’altra al carrer de la Palma, totes elles properes al decumanus maximus, un dels carres principals de la ciutat romana. De la domus trobada a la Plaça Gran conservem un peristil porticat i diverses dependències pavimentades decorades amb mosaics, una de les quals està decorada amb dofins, el que ha fet que aquesta domus sigui coneguda com “la dels dofins”. Aquestes cases habitualment eren d’una o dues plantes i totes les habitacions donaven a un gran pati interior amb un porxo anomenat “atrium”. La domus era la vivenda de les classes altes però també funcionava com un despatx particular, ja que era aquí on el senyor de la casa rebia clients i amics.
La classes populars vivien en habitatges més humils, residien en pisos o golfes situats damunt dels “tabernae” (tallers o botigues). Els esclaus residien a la casa del seus amos, molts cops dormien amb els animals o a terra a la cuina. Com hem vist, el ciutadà romà rebia a casa seva clients i amics, però la domus no era l’únic espai on els ciutadans romans feien negocis i vida pública. Les “thermae” o banys públics eren un altre punt vital de la vida pública romana. El mercat era l’altre espai on es conversava de negocís i política. Pel ciutadà romà, la vida pública començava a dins de la domus i acabava als llocs públics, fent que fos molt complicat separar la vida privada de l’activitat pública.
Economia basada en el viTal i com vam explicar en l’entrega anterior, quan els romans van arribar a la Laietània van fer canviar la producció agrícola de la zona. Fins aleshores el producte estrella laietà era el cereal, llavors el va substituir la vinya. El vi era una part molt important de l’alimentació romana, ja que era la beguda amb la que s’acompanyaven tots els àpats i servia per amenitzar tot tipus de festes. De mitjans del segle I a.C fins a finals del segle I d.C, els vins d’Iluro, com molts altres de la província de la Tarraconensis, s’exportaven a la península itàlica, a ciutats com Pompeia o Roma i a d’altres indrets de l’imperi. El comerç del vi va ser durant tota aquesta època la major font d’ingressos de la ciutat d’Iluro. En aquest sentit, hem de dir que en els carrers de Sant Simó i de Sant Francesc d’Assís s’han trobat els cellers d’època romana on collit i premsat el raïm s’hi fermentava el most i d’on després sortiria el vi que l’envellien dins de bótes de fusta, d’àmfores o de dolies. Aquest comerç vitivinícola va potenciar la producció ceràmica, principalment la producció de grans àmfores que servien per transportar el vi d’una part de l’imperi a l’altra. En alguns casos, aquests envasos ceràmics contenien una marca impresa on es posava el nom del fabricant o exportador de vi. Com passa a l’actualitat, en època romana hi havia vins de tot tipus, més bons, més dolents, uns més barats i altres més cars. Sembla ser que el vi de denominació Iluro era un vi de poca qualitat i d’un preu assequible. L’escriptor romà Marcial, en un dels seus escrits, va qualificar el vi de la Laietània de vinassa. Tot aquest comerç del vi, així com l’entrada de productes vinguts d’arreu de l’imperi, segurament passava pel mercat d’Iluro situat a l’actual Plaça Xica.A partir del segle II d.C, l’exportació dels vins de la península, i entre ells el d’Iluro, baixa. En aquesta època, diferents emperadors adoptaran mesures proteccionistes per potenciar els vins itàlics, a la vegada que els vins de la Gàl·lia i de les noves províncies orientals seran uns nous competidors que faran baixar les exportacions dels vins hispans. Aquesta baixada en el comerç del vi i futurs problemes econòmics i socials faran que la ciutat d’Iluro comenci a patir una època de decadència a partir del segle III d.C.
La religió i el culte als mortsEls romans eren un poble molt religiós i supersticiós que adorava molts déus i el lloc de culte eren els temples dedicats a aquests. A la ciutat d’Iluro les troballes arqueològiques ens testimonien cultes a Juno, Mercuri, Venus i Bacus, entre d’altres. A més del culte als déus, l’emperador també era un figura divina i tenia el seu propi temple amb els seus sacerdots. A més, moltes famílies practicaven cultes domèstics a déus secundaris per demanar la seva protecció. Pel que fa als rituals funeraris, hem de dir que els romans enterraven els seus difunts fora de les ciutats, el cementiri d’Iluro estava situat entre la Riera, el carrer Barcelona i el carrer Sant Josep, tots ells fora muralles. El funeral era un acte públic i com més ric era el difunt, més gran era el seu funeral. Tots els morts eren vestits amb roba fina i joies i a la boca portaven una moneda per pagar al barquer Caront que els havia de conduir a l’Hades.
La vil·la romana, un model de producció latifundistaLes vinyes d’Iluro es trobaven al territori fora de muralles de la ciutat, l’anomenat territorium. El territorium d’Iluro anava de la riera de Caldes d’Estrac fins a la riera de Teià. El sistema de producció de la terra era latifundista, és a dir, que la terra estava dividida en molt pocs propietaris que tenien una garn quatitat de terres a les seves mans. Aquests propietaris, per tal de supervisar la producció agrícola i tenir un control exhaustiu, van abandonar la ciutat i van anar a viure cap a les “villae” (vil·les o cases de camp romanes). Les vil·les tenien dues àrees ben diferenciades, la pars urbana on residien els propietaris i que era com una domus, i la pars rustic que era l’espai destinat a la producció i on hi havia el magatzem i els habitatges dels treballadors i esclaus. La vil·la romana més gran d’Iluro i la més estudiada és la Torre Llauder, part de la qual es pot veure al clos arqueòlogic. 
