La producció de composicions orquestrals, a partir de mitjan segle XVIII, es varen intensificar, adoptant la paraula Simfonia. El mot designava una obra extensa per a orquestra, dividida en moviments independents, relacionats dins d’un mateix pla tonal.
A partir de l’any 1770, aquest nou gènere instrumental per excel·ència, sorgí com a forma autònoma amb idees profundes, delicades i solemnes, implicant una obra de gran solvència tècnica en el seu contingut. La Simfonia i el Quartet de corda estableixen la màxima contribució del compositor Haydn a la història de la música.
Amb visió de futur, el músic va buscar un lèxic musical pròpi, però sense oblidar el passat. A la recerca de noves dimensions, Haydn molt aviat deixarà la forma simfònica de tres moviments - ràpid-lent-ràpid - per adoptar definitivament el concepte quadripartit, que consta d’un primer moviment, un allegro en forma sonata ABA’; el segon moviment és sempre lent; el tercer és un Minuet i el quart moviment o Finale és presto (ràpid).
El corpus simfònic de Haydn ha estat agrupat cronològicament en diverses èpoques: Simfonies de l’etapa Morzin, Esterhazy, Sturm und Drang, París, Tost i d’Ogny i de Londres o Salomon. Les cent quatre simfonies escrites entre els anys 1757-1797 per Franz Joseph Haydn (1732-1809) dins del període del classicisme, formen la millor referència per conèixer i entendre l’evolució d’aquesta forma musical, pel seu gran interès històric, social i musical.
