La paraula Simfonia, al llarg dels segles, ha passat per molts canvis de significat fins arribar al nostres dies. La creació i la consagració de la simfonia moderna, es deu als esforços de molts músics italians, alemanys i francesos.
L’escola més famosa que va eclipsar a les restants, fou la Primera Escola de Viena amb els músics Wasengeil i Dittersdorf, els quals varen preparar el camí i l’ambient pels posteriors compositors de Viena: Haydn i Mozart. Analitzant l’evolució de la simfonia, podem observar les influències recíproques entre Haydn i Mozart. El corpus simfònic de Haydn, va servir de model en l’aprenentatge del jove Mozart. Però al mateix temps les tres grans últimes simfonies del geni de Salzburg, varen influir en el cicle de les dotze simfonies londinenques del veterà Haydn.
Quan Mozart entra en el món simfònic, aquest gènere estava altament influenciat per l’òpera napolitana. Sense trencar amb la tradició, el gran mestre salzburguès aporta originalitat, perfecció, claretat i transperència de forma natural i comunicativa en les seves obres. El gènere simfònic evolucionà en Mozart, convertint-se en obres de gran bellesa i força expressiva. El catàleg simfònic mozartià mostra la seva producció entre els anys 1780-88.
En un espai de temps de vuit anys, va compondre obres mestres. Les tres darreres simfonies es consideren composicions de gran envergadura, amb una música d’enorme plenitud i d’extraordinària perfecció. Sempre amb el seu segell artístic inconfusible, de música profunda i alegre al mateix temps.
