La dansa, com a tota manifestació artística, sempre ha estat en evolució, a la recerca de noves experimentacions artístiques. La dansa contemporània sorgeix com una reacció a les formes del ballet clàssic i probablement, com una necessitat d’expressió més lliure.
La dansa moderna busca un nou llenguatge corporal, una idea, un sentiment a través dels ballarins, però amb moviments propis del segle XX i XXI. La figura de Jacques-Dalcroze creà una teoria sobre el desenvolupament emocional personal per mitjà del propi cos. Va dissenyar uns exercicis per mitjà dels quals, diverses parts del cos, reflectissin distints ritmes de música.
A principi del segle XX, a Alemanya hi havia una experimentació en totes les arts i es manifesta la tendència expressionista en l’art visual, el pictòric, el musical i la dansa. En aquest moviment, emergeixen figures que aporten nous hàbits en el camp de la dansa moderna. Aquesta activitat expressionista alemanya fou fonamental pel desenvolupament de la dansa moderna del segle XX i la seva influència perviu encara en els nostres dies, gràcies a coreògrafs com Rudolf von Laban, Mary Wigman, Pina Baush… La nova expressió corporal del segle xx, no compleix un còdi de moviments convinguts, sempre opta per la recerca de noves formes d’acció on es valora la diversitat física i d’estils.
Els creadors de la nova dansa es basen en un moviment personal, que expressi, artísticament, la profunditat de l’ésser humà. “La dansa ha d’ésser una expressió de la vida per poder exterioritzar lliurement totes les emocions” (Isadora Duncan).
