L’exili va reunir a la ciutat de París, l’èlit dels polítics i dels artistes de la Polònia vençuda. La voluntat de preservar la força espiritual de la seva pàtria crea, al voltant de tots ells, un univers particular on s’hi combina la nostàlgia i la fe d’un avenir, que veurà la llum d’una Polònia unificada i lliure.
El compositor polonès nascut l’any 1810, Frederic Chopin, tradueix, admirablement en la música, tota l’enyorança per l’absència del seu país. Des de la seva arribada a la ciutat de les llums, el compositor manté una estreta relació amb els emigrats polonesos, i amb els més eminents músics del moviment romàntic parisenc: Berlioz, Liszt, Bellini i Mendelsohn. Chopin l’any 1836, de la mà de Franz Liszt, coneix a la novel·lista Madame Dudevant, més coneguda com a George Sand.
Independenment de l’atracció sensual que Chopin exerceix sobre l’escriptora, el músic posseeix la suprema distinció de l’artista. Un artista de natura estranya que evita donar concerts públics, duent una vida discreta. Chopin és músic i per George Sand la música és la més completa i la més sensible de les arts. La música parla lliurement a la imaginació de cadascú i permet la comunió dels sentiments. Segons la doctrina del Saintsimonisme, moviment del segle XIX, el músic és l’artista més dotat per popularitzar la idea de la Bellesa.
Durant els nou anys de convivència de la parella, més enllà de la seva relació sentimental, Chopin i Sand varen afrontar conjuntament les idees, les lluites polítiques i artístiques del seu temps, unint els seus treballs i compromisos. Sand documentava el perfil del músic,com un ésser absent de tota vinculació amb el món real, amb una imaginació inquieta i un caràcter malenconiòs. El seu ésser és tot poesia i tot música. El seu pensament només es pot desxifrar en la música, on expressa en solitud, els sentiments i els somnis del seu reialme.
