La llarga vida de Gabriel Fauré (1845-1924) dibuixa, segons els seus biògrafs, la figura d’un músic amb una vida complexa. La música per a piano del compositor francès és introvertida, de sonoritat clara, elegant, refinada, música on sembla que s’ha eliminat tot el que no és necessari. L’art musical de Fauré, pertany en el món dels salons frívols però altament cultes de París, de finals del segle XIX.
El compositor es relaciona amb la gran cantant Pauline Viardot, germana de la malaurada Maria Malibran, i al mateix temps amb la noblesa, encapçalada per la princesa de Polignac. Paulatinament la seva música s’anirà desplaçant dels codis dels exquisits salons parisencs, envers la introspecció, l’aïllament forçós d’un creador solitari, únicament intentant aconseguir una veritable música plena de bellesa.
La severa formació musical rebuda a l’escola de Música Clàssica i Religiosa de París, li propicià un coneixement i un ampli domini dels modes eclesiàstics, que li permetrà subtileses harmòniques, en les composicions amb una seguretat total.Mai va renunciar a cap forma musical, essent l’autor de tot un repertori romàntic de microformes pianístiques, encara que sempre va mantenir fidelitat als seus estimats nocturns, quan amb el pas del temps, eren considerats obsolets amb melodies toixes.
El compositor americà Aaron Copland, manifestava que els temes, les harmonies i la forma compositiva de Fauré, en cada nou treball, s’amarava de nova frescor i d’una personalitat més profunda, tocant les seves composicions amb mà de ferro dins d’un guant de vellut.
