La mandolina és un instrument de cordes pinçades formada per una caixa de ressonància piriforme, una taula harmònica i un pal o màstil curt. Han existit diferents tipus de mandolina, tots descendents de la família del llaüt. La mandolina actual és la napolitana, consta de quatre parells de cordes d’acer, s’afina com un violí i les cordes es pincen mitjançant un plectre. Instrument de caire popular, amb el pas del temps participaria ocasionalment en la música culta.
El gran clavecinista i compositor Domenico Scarlatti en el segle XVIII, escriu una sonata per a mandolina i clavecí. A la mateixa època Antonio Vivaldi va compondre concerts per una i dues mandolines. També el compositor Haendel l’utilitzaria a l’oratori Alexander Balus. Posteriorment Beethoven escriuria una sonatina per a mandolina i pianoforte. La mandolina milanesa desapareguda a finals dels segle XVIII, era un altre instrument derivat d’un petit llaüt i fou emprada en un breu període de temps (1760-1775). Alguns músics italians establerts a París - Pietro Denis, Giacomo Merchi, Fouquetti – varen destinar algunes de les seves composicions a aquest efímer instrument. El compositor i teòric francès Michel Corrette publicà a París l’any 1772, un Mètode per aprendre tocar la mandolina. Els intèrprets podien escollir la mandolina o el violí, a l’hora d’interpretar aquestes composicions. A partir del segle XIX la mandolina només restarà de forma estable en el seu país d’origen –Itàlia- en el camp de la música popular.