La sarsuela, des del segle XVII, ha evolucionat i s’ha mantingut viva en la societat espanyola, fins els darrers decennis del segle XX. Aquest gènere musical es coneixia com a comèdia lírica o drama líric, i el públic del segle XIX volia trobar en les sarsueles, un simple passatemps guarnit per unes pàgines musicals de ritme agradable i cantabile.
En el món musical de l’època, la sarsuela ocasionà una controvèrsia: encaminar-la cap a un projecte musical d’esperit europeu o reivindicar el seu caràcter purament nacional, com a signe d’identitat. L’element bàsic i primordial del cant líric, era la partitura que li donava les seves característiques i personalitat. Però els dos elements imprescindibles i fonamentals eren la lletra i la música.El llibret de les sarsueles, és a dir el text, que es recitava amb la música o separadament, gaudia de poca qualitat literària, encara que alguns llibretistes utilitzaven un lèxic adequat a la situació amb una trama argumental enginyosa.
S’adoptaven temes costumistes, populars i còmics i moltes vegades l’èxit d’una obra, es devia a unes cançons que el públic aprenia de memòria i les donava a conèixer oralment. Algunes obres varen aconseguir gran fama i notorietat: La Parranda de F.Alonso, Marina de P.E.Arrieta, El Barberillo de Lavapiés de F.Barbieri, La Verbena de la paloma de T.Bretón, La Revoltosa de R.Chapí, El Dúo de la africana de M.F.Caballero etc.
