Hi ha èpoques, a la història de l’art, que són apassionants per la seva riquesa i complexitat. Serguei Diaghilev, diletant artístic, transformaria el futur del ballet, i trobaria en la carrera d’empresari, el camí per canviar l’art de la dansa del seu temps. L’arribada dels Ballets Russos de Diaghilev a París, significà el triomf de les primeres avantguardes del segle XX.
Els ballarins del cos del Ballet Imperial de Rússia, amb Pavlova, Karsavina, Nijinski i Kchessinskaya, inicien a la capital francesa, unes actuacions memorables. El ballet se situava en el centre artístic de París, amb el suport d’un públic sempre atent a les innovacions de la dansa. D’altra banda, El Ballet de l’Òpera de París, recuperava la producció coreogràfica del passat. Però fora d’aquest entorn, emergia una nova tendència més avantguardista en el camp de la dansa, amb destacats coreògrafs com Maurice Bejart i Rolan Petit, incorporant a les seves respectives companyies, la ballarina anglesa Margot Fonteyn. Les contínues experimentacions tècniques i estètiques en el món de la dansa, pels coreògrafs Tetley, Ailey, Bejart, McMillan i altres, obriria el camí de nous llenguatges en l’art de la dansa. Rudolf Nurejev, ballarí clàssic per excel·lència, temptejaria aquests nous estils amb els coreògrafs Paul Taylor i Martha Graham. El món de la dansa, ja fos clàssica o contemporània, es trobava per primera vegada amb un interès recíproc. Segons paraules de W. Forsythe (1949), coreògraf nordamericà: “el vocabulari clàssic mai serà vell, és la forma d’escriure’l el que l’envelleix”.
