Els primers manuals teòrics sobre la pràctica de la dansa, sorgiren a la península italiana. Domenico de Piacenza (ca 1450) és considerat el primer coreògraf de la història i en el seu tractat “De arte saltandi et choreas ducendi”, estableix alguns elements relacionats amb la dansa de la nostra era. Però va ésser amb l’esplendor de la cort de Versalles (S.XVII) quan es creà la Reial Acadèmia de Dansa (1661) i posteriorment, l’Escola de Ballet de l’Òpera de París (1713).
La terminologia de la dansa fou codificada en llengua francesa, i les partitures conservades d’aquesta època, ens donen una idea dels passos i disseny coreogràfic de les danses dels Segles XVII i XVIII. Els compositors Auber i Meyerber foren els motors de la “GRAN OPÉRA” francesa del segle XIX, i paulatinament, el ballet obtindria certa independència del gènere operístic. Però será a l’època del coreògraf Marius Petipa, quan el ballet s’erigirà com un art totalment independent. En la Rússia Imperial, i sota el patrocini dels tzars, el ballet es desenvolupà de forma extraordinària, assolint els ballarins un estatus social equiparable als organismes al servei de la cort.
Els records conservats per la ballarina Tamara Karsavina en el seu llibre ”THEATRE STREET”, esdevenen descripcions fidedignes de la vida de l’Escola Imperial de dansa, i propiciaren un efecte decisiu en els Ballets Russos, els quals obtindrien durant vint anys, un èxit sense precedents a tot Europa.
