El virtuosisme correspon a una nova concepció del so instrumental. Una gran part del públic de l’època romàntica, esperava les proeses tècniques d’alguns cantants o certs instrumentistes que es prodigaven en els salons aristocràtics d’Europa.Franz Liszt, impressionat pel virtuosisme del violinista Paganini, recerca l’equivalència en el piano, mentre el compositor G.Meyerbeer plasma la virtuositat vocal, com un dels components primordials de les seves òperes històriques. Aquesta preferència per la virtuositat vocal, correspon a l’exploració de les possibilitats sonores de cada instrument, per poder ampliar els mitjans d’expressió.
F.Liszt va donar pas a l’origen d’una tècnica pianística musical de repercussions essencials en l’escriptura. La ràpida successió de notes i la celeritat esdevindrien uns efectes acústics inusuals que sobrepassen l’univers quotidià, per entrar en l’univers fantàstic dels músics romàntics. L’instrument no era res més que una eina al servei de la idea poètica i l’artista per mitjà dels sons, crea les emocions destinades als oients melòmans. El compositor romàntic, com a creador, ha de donar vida a les passions i fer-les parlar, plorar, cantar i patir.Un cop aconseguit el virtuosisme, fenòmen desconcertant i màgic, el compositor dimensiona l’estat pur del so de la música.Però l’artista-músic, vist sovintment com un producte de l’espectacle, és l’iniciador d’una nova filosofia que accedeix a l’entusiasme i a l’espiritualitat. Un concepte que experimenta l’estreta relació que existeix entre l’art i la vida.
