Giuseppe Verdi I

Mª Teresa Julià. Clavecinista i concertista. Especialitzada
en la recerca de la música antiga.

L’any 1849, R. Wagner en la seva obra “L’Art i la Revolució” denunciava la decadència de l’art dramàtic, que havia esdevingut una veritable indústria del plaer. Wagner proposava que el drama líric havia de prendre model del teatre antic i unir totes les arts: poesia, música, teatre i la posada en escena de temes èpics.Giuseppe Verdi, nascut a Roncole l’any 1813 i mort a Milà l’any 1901 fou un compositor d’òpera, activitat a la que va dedicar tota la seva vida. Malgrat que l’òpera ha estat un llenguatge musical en perpètua evolució, Verdi creà un model de drama líric, reflex d’una nova estètica lligada a la lluita d’Itàlia cap a la seva unificació.  Els temes utilitzats pels dramaturgs, com Shakespeare, Schiller i Hugo, tracten de l’alliberament polític com una de les passions fortes i contradictòries: les malediccions, venjances i la mort que eren els temes preferits per Verdi. Aquest furor desmesurat i desencadenat pel propi Verdi, provenia del gust del públic per l’espectacle viu i assimilable. Verdi “El Garibaldi de l’òpera” donà una dimensió política i nacional a les seves obres. Verdi utilitza el bel canto, les belles melodies expressives per formar un quadre complet de passions humanes i traduir els mòbils contradictoris que animen els èssers humans. Per a Verdi el cant és l’expressió vocal d’una situació dramàtica com els planys, l’alegria, l’èxtasi amorós o la discòrdia. Wagner i Verdi, cadascú a la seva manera prioritzen el drama i la seva expressió musical, a la recerca de totes les combinacions musicals: harmonia, timbres, textures orquestrals, melodia i emocions del cant.