L’Òpera romàntica del segle XIX, es caracteritza per un nou pensament i tractament dels temes operístics i aporta un nou rol a l’orquestra. FIDELIO, òpera de L. van BEETHOVEN fou l’origen de la magnitud simfònica donada a l’òpera romàntica. Fidelio, única òpera composta pel gran músic de Bonn, fou un model del tractament simfónic de temes revolucionaris. L’orquestra, els cors i una escriptura vocal, que va més enllà de les possibilitats dels cantants de l’època, donen tota la seva dimensió estètica a una obra impossible de classificar en cap estereotip de la lírica.
El cromatisme orquestral esdevé el component essencial de tota l’òpera del Romanticisme. La diversitat de sons instrumentals s’associaven a certes situacions o sentiments. Els cors de l’òpera “Der FREISCHÜTZ” del compositor C.M. von WEBER evocaven el tema del bosc encantat, i l’oboè, instrument de vent, a l’òpera Fidelio recordava la tendresa de l’amor.
L’òpera en el Romanticisme evolucionarà cap a la gran òpera històrica amb efectes escènics; el model fou establert per Giacomo MEYERBEER (1791-1864), el qual combinà en les seves grans produccions operístiques, tots els mitjans de la paraula, del so, del drama i del decorat escènic. Algunes de les seves òperes més conegudes “Robert, el diable” 1831, “ELS HUGONOTS” 1836, “EL PROFETA” 1849 foren a l’art de la lírica, l’indispensable entreteniment de l’alta burgesia. La utilització ben conjugada de la vocalització italiana, dels temes històrics i de l’orquestració, posava en discordança la distinció dels gèneres musicals. L’òpera buffa, l’òpera seriosa, l’òpera còmica esdevingueren una preparació per l’acceptació del futur drama líric, nova estètica musical creada pel compositor italià Giussepe VERDI.
