Els castrati han constituït un fenòmen musical, social i cultural sense precedents, que sorgeix en els segles XVII i XVIII. Els primers castrati s’educaren en una formació vocal religiosa, adquirida en les catedrals. Però la creixent popularitat de la lírica i el gust del públic per les veus dels castrati, va impulsar els alumnes de música a entrar al món de la recent òpera creada a Itàlia. L’admiració pel registre agut de les veus dels castrats, amb la seva sensibilitat i patetisme, corresponia a l’estètica musical de l’època barroca. Les veus femenines estaven prohibides als estats papals, i les veus dels castrati posseïen un encant diferent al del gènere femení. L’ambigüitat sexual dels joves eunucs constituia un dels seus atractius.
Els castrati desenvoluparen una acceptable carrera musical, adquirint una excepcional notorietat. La castració d’aquests joves adolescents els provocava un important desenvolupament de la caixa toràcica, convertint-se en una cavitat o receptacle de ressonància al servei de les cordes vocals. Per mitjà d’una tècnica excepcional interpretaven llargues vocalitzacions, deixant de respirar gairebé durant un minut. La major part dels castrati adoptaven un nom artístic de caràcter afectiu: “Caffarelli”, ”Porporino”, “Gizziello”, ”Farinelli”, ”Senessino”, “Appianino” “Nicolino” etc. Els castrati eren soprani o contralti amb una veu, un registre, un timbre i un coloratura diferent, meravellant el públic i desplegant una gran tècnica d’ornamentació.
