Joan Sebastià Bach II Organista

Des de la seva joventut fins a la mort (1750), exceptuant l’etapa de Cöthen, J.S. Bach exercí d’organista, essent la seva funció principal a les ciutats d’Armstadt, Mülhausen, Weimar i Leipzig. L’obra per orgue del gran Mestre constitueix un ingent univers musical, mai superat ni igualat.Sota la influència dels grans compositors d’Alemanya del nord: Pachelbel, Buxtehude i Boehm, J.S.Bach adquireix el sentit de la gran majestuositat, el desenvolupament de les sòlides arquitectures musicals i una fantasia controlada en la composició d’obres per al gegantí instrument. La reminiscència dels organistes francesos Nicolas de Grigny i François Couperin es reflecteix en els episodis d’ornamentació de l’obra de Bach, donant a l’instrument una dimensió de pensament i d’estructura musical inèdita.El cosmos organístic del músic alemany es divideix en: Preludis i Fugues (anomenats també Toccates o Fantasies), Corals i Peces de gènere. L’hàbit d’enllaçar un preludi d’estil lliure (improvisat o escrit) amb les fugues per a clavecí o d’orgue, s’havia generalitzat a Alemanya, i la fuga esdevingué la forma d’escriptura preferida en la música d’orgue. El preludi (en forma de toccata o de fantasia improvisada) s’emprava per crear l’atmosfera dins del context de l’obra, transformant-se en una peça homogènia i autònoma. El coral de J.S. Bach, utilitzat com a base de la música d’església, es convertí en funció del text, en un vehicle de predicació musical.La magnificència de l’orgue emergeix també en les peces de gènere; la darrera variació, de la monumental Pasacaille en do m, es converteix en una fuga completa, i en les “ sis sonates en trio”, l’orgue sintetitza tots els instruments concertants de la “sonata da camera” de finals del segle XVII.