L’òpera napolitana

Nàpols, la ciutat del Vesubi, a la fi del segle XVII, recull la torxa del moviment operístic que havia regnat des del seu naixement a Florència, Roma i Venècia.Els llibretistes Zeno i Metastasio crearen textos literaris amb una estructura dramàtica il·lustrant la història antiga. Cada escena del recentment inventat “drama in música” constava d’una secció declamada, el recitatiu, on es desenvolupava l’acció, i d’una secció cantada, l’ària, on es manifestava l’emotivitat de les passions humanes. Així, l’anomenada Òpera Sèria es converteix en un seguit d’àries unides per breus recitatius.L’ària, esdevingué el centre vital de l’òpera, ja que el recitatiu “Secco”, segons la denominació de l’època, significava una veu sola cantant en ritme totalment lliure, només amb l’acompanyament d’un clavecí, per donar l’entonació i accentuar les cadències. L’estructura musical d’aquesta gran ària, consistia en una introducció de gran virtuosisme vocal, seguida d’una segona part amb una textura més melòdica, lenta i senzilla, i acabant amb una repetició des del principi o “Ària da Capo” mostrant les grans habilitats vocals del cantant.Els castrati cooperaren a la difusió de l’escola belcantista napolitana i difongueren l’òpera italiana per tot Europa amb les seves característiques veus de soprano de gran potència, extensió i brillantor.L’esplendor de l’estil napolità es deu al músic Francesco Provenzale (1624-1704) fundador de l’escola operística italiana, i a A. Stradella, intermediari entre l’escola de Nàpols i l’escola veneciana. Però el compositor que consagrà definitivament l’escola napolitana fou Alessandro Scarlatti (1660-1725).El compositor italià nascut a Palerm, va introduir una harmonia atrevida i la nova instrumentació en les seves obres, va significar un gran avenç. El seu estil musical no va seguir les exageracions vocals dels seus contemporanis encara que mantingué la tradició polifònica de Palestrina amb les noves exigències de l’emergent gènere operístic.