En totes les cultures i en totes les èpoques, la música s’imposà en els ritus guerrers, tant en la preparació dels combats en el camp de batalla com en les cerimònies oficials.Els orígens de la fanfàrria provenen de l’antiguitat: el so de les trompes acompanyaven les armes. En el món greco-romà, els soldats combatien amb el so de corns naturals; les trompetes i els címbals es tocaven en les festes per celebrar els triomfs. El món occidental hereta gran part dels instruments militars i a la fi de l’Edat Mitjana, trompes, corns, cornetes, clarins, timbals i tambors figuraven en tots els exèrcits. Les trompetes naturals i els timbals esdevingueren els instruments més prestigiosos, reservats especialment per a les comitives reials i per a la cavalleria. Des del segle XIV, la fanfàrria s’ha utilitzat per diverses composicions musicals, peces vocals, profanes i sacres. En el segle XVI, el compositor Giovanni Gabrieli, emprà la fanfàrria en les cerimònies de la Basílica de Sant Marc de Venècia, dins d’un esperit purament religiós. Marin Mersenne (1588-1648) teòleg, filòsof, matemàtic i teòric musical, cita els primers sons de trompetes i fanfàrries de caça en el seu tractac “Harminicorum Libri” (1637).Amb el pas del temps, el terme fanfàrria, s’aplica a les peces instrumentals o passatges dramàtics, amb instruments de la família de vent i metall, i també per evocar escenes de caça o música militar. Les més belles pàgines d’aquest gènere musical també s’introduïren a l’òpera: en l’Orfeu de Claudio Monteverdi, en Castor i Pollux de J.PH. Rameau, en Fidelio de L. van Beethoven, en Tannhäuser, Siegfried de R. Wagner, en Aïda de G.Verdi. Fanfàrria
En totes les cultures i en totes les èpoques, la música s’imposà en els ritus guerrers, tant en la preparació dels combats en el camp de batalla com en les cerimònies oficials.
En totes les cultures i en totes les èpoques, la música s’imposà en els ritus guerrers, tant en la preparació dels combats en el camp de batalla com en les cerimònies oficials.Els orígens de la fanfàrria provenen de l’antiguitat: el so de les trompes acompanyaven les armes. En el món greco-romà, els soldats combatien amb el so de corns naturals; les trompetes i els címbals es tocaven en les festes per celebrar els triomfs. El món occidental hereta gran part dels instruments militars i a la fi de l’Edat Mitjana, trompes, corns, cornetes, clarins, timbals i tambors figuraven en tots els exèrcits. Les trompetes naturals i els timbals esdevingueren els instruments més prestigiosos, reservats especialment per a les comitives reials i per a la cavalleria. Des del segle XIV, la fanfàrria s’ha utilitzat per diverses composicions musicals, peces vocals, profanes i sacres. En el segle XVI, el compositor Giovanni Gabrieli, emprà la fanfàrria en les cerimònies de la Basílica de Sant Marc de Venècia, dins d’un esperit purament religiós. Marin Mersenne (1588-1648) teòleg, filòsof, matemàtic i teòric musical, cita els primers sons de trompetes i fanfàrries de caça en el seu tractac “Harminicorum Libri” (1637).Amb el pas del temps, el terme fanfàrria, s’aplica a les peces instrumentals o passatges dramàtics, amb instruments de la família de vent i metall, i també per evocar escenes de caça o música militar. Les més belles pàgines d’aquest gènere musical també s’introduïren a l’òpera: en l’Orfeu de Claudio Monteverdi, en Castor i Pollux de J.PH. Rameau, en Fidelio de L. van Beethoven, en Tannhäuser, Siegfried de R. Wagner, en Aïda de G.Verdi. 
