La suite instrumental

La suite instrumental dels Segles XVII i XVIII, es definieix com una succesió de peces musicals alternades segons la dinàmica i el caràcter, en una tonalitat unificada i organitzada de forma coreogràfica o descriptiva. El nombre de peces d’una suite és variable: Una courante, una sarabande, danses intermèdies (gavotte, bourrée, menuet) i una gigue. L’escola parisenca de llaüt del S.XVII, elaborà el pla de quatre danses fonamentals en la suite, utilitzades fins a mitjan segle XVIII i atribuïdes a l’organista i clavecinista J.J. Froberger. A partir de l’any 1650, les danses perden el seu caràcter coreogràfic i popular, quan comencen a utilizar-se a la cort del rei Lluís XIV de França. DENYS GAULTIER inventa l’estil brisé o trencat, introduint el preludi no mesurat dins de la suite instrumental, combinant elements d’escriptura i d’improvisació de forma lliure. El compositor francès François Couperin representa l’apoteosi de la forma. L’ornamentació característica de l’escola francesa, constitueix el factor essencial de l’expressió.Les composicions de François Couperin, estan unificades en una variada temàtica amb una art refinada i elegant: oficis, temes camperols, ocells, mitologia, retrats. Els jouers de flauta, d’oboè i cornamusa, Hotteterre, Philidor i Chédevill componen sèries de danses per aquests instruments pastorals, en voga, en el segle XVIII. Aquesta tradició continua amb els compositors BLAVET i BOISMORTIER amb la flauta alemanya o travessera.La suite instrumental roman com un gènere eminentment francès, tant pels seus orígens com pel seu expandiment literari i poètic. L’aparició de l’estil galant, marca la desaparició progressiva de les suites de danses, sota la influència de la sonata italiana. La suite instrumental fou el símbol d’una estètica, on es combina la raó i la sensibilitat musical.