Napoleó Bonaparte (1769-1821), personatge històric admirat i alhora odiat, es destacà inicialment en el món de les armes com un hàbil guerrer. La figura de Napoleó pren cada vegada més relleu fins arribar al poder l’any 1800, iniciant un període d’expansió militar arreu d’Europa.
L’exèrcit de Napoleó posseïa un repertori propi de marxes musicals, per diferenciar les respectives situacions: el toc d’atac, el de la reunificació de les tropes disperses etc. Aquestes peces, identificaven els moviments tàctics de l’exèrcit napoleònic i solien ésser d’autor desconegut.
Quan Napoleó entra a la vida pública, coincideix amb el final de l’estil musical del Classicisme, representat pels compositors Haydn i Mozart. Napoleó, neix l’any 1769, un any abans del naixement de Ludwig van Beethoven, el gran geni musical que establí la connexió de l’estètica sòbria del període Clàssic amb la grandiositat del Romanticisme.
Bonaparte, representant inseparable de la política i la guerra, també va saber impregnar el seu nom a les arts, encara que no sentia massa entusiasme per la música.
Des de la instauració de l’Imperi Napoleònic, el control estatal s’amplià a l’àmbit civil. L’òpera clàssica, en aquest temps, aconseguí una gran popularitat. L’òpera ha esdevingut sempre un vehicle perfecte per transmetre missatges emparats en els símbols de les històries representades.
Durant i després de la Revolució Francesa (1789-1800), cants patriòtics internacionalitzen un esperit nou en una Europa plena de canvis. Uns canvis de llibertat, passió i d’ideals, en els quals Beethoven hi trobarà l’origen d’un nou estil que imposarà a la seva música.
