No sé què he llegit, així que us parlaré d’altres coses. Casualment, des de fa unes setmanes, estic a una feina on el director de l’empresa, amb qui passo la major part del temps, és un reconegut i bastant publicat escriptor.
Amb ell parlo dels llibres que rebo fora d’allà, dels que estic llegint, dels que m’agraden, dels que no... en definitiva, amb ell parlo de Literatura.
Fa un dies, un divendres per la tarda, just abans de desitjar-nos un bon cap de setmana, ell em va preguntar – com normalment fa – què estava llegint aquells dies. Li vaig dir que acabava de llegir un llibre, un molt bon llibre – ‘Una temporada en Tinker Creek’, d’Annie Dillard (Errata Naturae) –, que l’havia ressenyat just aquell dia i que, casualitats de la vida, en aquell moment no tenia cap més llibre per ressenyar i per fi podria donar-me uns dies per avançar amb lectures pendents.
Li vaig dir que m’acabava de comprar un llibre al qual li tenia ganes des de feia temps. Ell em va preguntar pel títol i jo li vaig respondre ‘Lord’. Va assentir somrient. Em va preguntar per l’autor i jo li vaig respondre Joao Gilbero Noll. Em va dir encara somrient que el coneixia i que li digués què m’havia semblat quan l’hagués acabat de llegir. Li vaig dir que és clar, que en aquell cap de setmana el llegiria, que era un llibre molt prim i que en una nit ho tindria més que llegit. Es va riure, em va dir que no, em va dir «ja veuràs com no». No ho vaig entendre, ara ja sí. Em passarà el mateix amb Luis Rodríguez? És aquest un llibre d’enteniment retardat? Personalment, crec que encara els estic llegint – i us asseguro que ja fa dies que vaig passar la seva última pàgina –.
Una altra historia. Alguna vegada he caigut en les ensucrades garres de la literatura d’autoajuda. Una de les màximes d’aquests llibres és que hem de sortir de la nostra zona de confort – com si estiguem confortables en algun lloc! –. Y ho diuen ells, uns llibres que dormen a la “zona de confort” editorial, perquè són escrits com tota la resta llibres, editats com la resta, fets com la resta. Però de sobte, un dia qualsevol apareix un llibre qualsevol, es posa al teu davant en la posició que tu creus que és la normal, et mira i el mires i us mireu. Mires el llibre i decideixes llegir la contraportada i te n’adones de que tornes a ser al mateix lloc que al principi. Comences a donar voltes al llibre – sense encara obrir – i veus que ets davant de dos portades: en una, una calavera, en l’altre, una finestra; i en les dues, un teló i un escenari. Comença el joc. Dos solapes idèntiques amb informació idèntica de l’autor. Dues notes preliminars idèntiques. I et perds. Ja ets d’ell. I llegeixes que és indiferent per on comencis i comences i llegeixes el mateix però retallat o ampliat – depenent per on hagis decidit començar –, com si el que t’estigueren oferint fos el joc de la memòria representat físicament en lletres que es poden llegir i rellegir contínuament. Llegeixes i rellegeixes contínuament i cada vegada llegeixes diferent. I comences a comprendre que aquest és el joc: adonar-te de la precipitació que és llegir, de la precipitació que és viure. Perquè llegim, a l’igual que vivim, sempre una vegada. I aquesta vegada pot ser vista des del futur i convertir-se en una altra, fins i tot pot veure’s des del passat i ser diferent a la que serà.
No sé què he llegit però és algun tipus de joc teatral en el que els personatges són anècdotes i les anècdotes personatges. No sé què he llegit però sé que m’ha agradat. I he de reconèixer que he tingut por en algun moment de trobar el meu nom al llibre. He tingut pot de que Luis Rodríguez fos capaç de ficar-me dins d’ell. No sé què he llegit i espero no saber-ho mai.
Hi ha dues parts del llibre dividides en tres actes que es van consumint com la vida o la lectura. Hi ha dues posicions de lectura. Hi ha mil lectures – i em quedo curt –. ‘El retablo de no’ és una conjunció de narracions a vegades connectades i d’altres no que semblen autònomes entre sí i que ben bé podrien donar peu cadascuna d’elles a una novel·la diferent. L’argument, per a mi, és el menys important. Perquè si quan vols dir-li a algú el retaule que has presenciat l’important és el que va després de “el retaule de...” i aquí el que segueix és “no”, crec que jo també puc dir «no». No a les ressenyes convencionals per llibres que no ho son, no a llegir com m’han ensenyat a fer-ho sinó a intentar buscar una nova via desconeguda en la que el despullament de tot sigui l’inici del camí, no a ser jo qui resolgui el llibre, primer perquè no soc qui per fer-ho, segon perquè no sabria i tercer perquè crec que no s’ho mereix. Qui vulgui estripar un llibre que s’allunyi d’aquest. Qui vulgui ser estripat per un que s’apropi. Apropeu-vos molt, jugueu al joc, sigueu un llibre rebel. Sigueu sempre un altre. Sigueu sempre no.
