Sóc d’aquells lectors que tenen por als llibres tatxats pel fervor popular d’”importants”, i per això sempre deixo per més endavant la seva lectura, dient-me a mi mateix que encara no estic preparat.
Per desgràcia, em van donar El Quixot molt abans del que hauria d’haver-ho llegit i vaig perdre allà la meva oportunitat de valorar com es mereix la primera trobada amb un llibre de tanta grandesa.
Va ser una pena amb El Quixot però no ha estat així amb Borges. És cert que hi ha la possibilitat de que en un futur – proper o llunyà, no sé – em digui a mi mateix que aquest és el moment d’haver començat amb Borges, però ja ho he fet i, en aquest cas, no me’n penedeixo per res.
Sempre he pensat que els llibres arriben al moment més oportú, que saben quan els necessitem i es col·loquen en aquell prestatge de la llibreria al qual els teus ulls van sense raó aparent o que es colen al regal que et fa un familiar o que cauen als teus peus de sobte quan camines una mica perdut – això sempre passa – per una biblioteca. Borges em va arribar no fa molt de temps quan els meus ulls, després de moltes lectures del que podem anomenar novetats editorials, començaven a acostumar-se a la literatura. I això és inacceptable. Va arribar i ho va trencar tot, em va despentinar, em va donar aquella forta sacsejada que han de donar els bons llibres.
Em va arribar Borges amb El Aleph i va saber quedar-se a la meva memòria fins avui – i espero que per molt temps més – . Uns mesos més tard, fent una ullada als prestatges d’una llibreria de vell, em vaig trobar amb Ficciones, un d’aquells llibres que porta molt de temps apuntat amb majúscules a les notes del meu telèfon com a lectura pendent. El vaig comprar i he de confessar que no sabia si el llegiria. He tingut que esperar fins aquest nou any per fer-ho i, com sempre succeeix, crec que ha estat el millor moment.
M’he tornat a trobar amb el reguitzell d’adjectius tan sevu amb la intertextualitat entre relats, amb aquell narrador no fiable que sempre hi és i que a vegades sorprenentment es dirigeix directament a tu, aquells parèntesis que provoquen somriures d’admiració, els jocs de miralls, els laberints, l’entrada i la aparició de Borges.
Borges té estil propi i la seva marca sempre hi és a tots els seus relats. A vegades s’escapa del lector i altres li parla directament, a vegades dubta i en poques ocasions afirma rotundament, i la majoria de cops aconsegueix introduir-nos en un món laberíntic on tota la veritat és aparença i té un doble.
A Ficciones he conegut per fi a Pierre Menard, he llegit relats que tantes vegades m’havien recomanat com són els de La lotería de Babilonia o – el meu preferit – La biblioteca de Babel. Però sobre tot he viatjat per la ment de tots que és un mateix mentre ho feia per uns espais físics que descrivia Borges, aquell gran Borges que segueix viu gràcies a llibres com aquest i que nosaltres podem despertar del seu somni etern cada vegada que ens lliurem a la seva lectura. Jo ja m’he atrevit. Et toca.
