La primera vegada que vaig veure aquella cara va ser mentre dormia. Encara que no sé per què vaig tenir la sensació que m’era familiar.
I encara que em va trasbalsar una mica aquell somni, no vaig pensar-hi gaire. No fins uns dies després.
Va ser una matinada de dijous que em vaig despertar tot de sobte i molt neguitosa. De seguida em vaig adonar que aquella cara havia tornat a fer acte de presència en el meu son, i havia somniat amb ella.
Asseguda al meu gran i solitari llit, intentava tranquil·litzar-me i feia esforços per tal que la meva respiració s’estabilitzés. Vaig visualitzar aquell rostre. I llavors em vaig adonar que aquella cara s’havia transformat un xic des del darrer somni.
Aquell detall em va fer posar en alerta. Llavors vaig concentrar-me per recordar com havia estat la primera vegada.
La seva pell era molt clara. Els ulls negres, molt negres. El cabell llarg, rinxolat, i també negre. Fins aquí tot semblava normal. Si no haguera estat per les seves faccions. En el primer somni aquells trets eren més aviat dolços, encara que la mirada dels seus ulls, sempre freda, no convidaven a mirar-los. En canvi tenia el somriure força encisador, i això feia que el seu rostre emanes un mínim de confiança.
I aquella segona vegada s’havia transformat. Les característiques en la seva fesomia ja eren més dures, i el somriure s’havia tornat malèfic. Ara la seva mirada m’havia produït una sensació de por.
A partir d’aquell dia ja no em trauria de sobre aquella imatge, aquella cara, aquell rostre. Perquè només era això, una cara. No tenia cos. Ara m’havia adonat.
Quan estava sola, quan la meva ment no estava ocupada amb la feina del despatx. Quan no pensava en cabòries, la imatge tornava a la meva ment per torturar-me.
I és clar, vaig somniar amb ella, incomprensiblement, moltes nits més.
I cada vegada era pitjor. Aquell rostre cada vegada s’anava tornant més terrorífic. Ara fins i tot gosava desafiar-me. Se’m presentava de cop. I m’espantava. I reia. I cada vegada deixava que jo veiés una mica més del que realment amagava.
Els seus ulls, encara que continuaven sent freds, ara es clavaven en els meus, obligant-me a mirar-los gairebé sense parpellejar. Era com si m’haguessin hipnotitzat. No era capaç de deixar de mirar-los.
Ja era totes les nits. Temia el moment d’anar a dormir, encara que ja no anava al llit. No volia dormir. Sentia un pànic extrem. Però en algun moment m’adormia, quan ja no podia més. Llavors es presentava. La cara ja m’havia dominat per complet.
Aquell mal dormir feia que faltés a la feina més del normal. Ja no veia als amics i la família. No en tenia gens de ganes. I si algun veí o conegut m’aturava per parlar-me, jo l’esquivava o feia veure que no l’havia vist, o que tenia pressa. M’estava tornant insociable.
Aquell matí vaig sortir a que em toques una mica el sol. Tants dies tancada a casa m’havien deixat la pell pàl·lida, i necessitava aixecar l’ànim.
Vaig caminar fins al passeig marítim i vaig dirigir-me a l’espigó. A aquella hora del matí, un dia feiner, no hi havia pràcticament ningú. A uns cinquanta metres vaig distingir la silueta d’una dona que s’estava dreta sobre una roca. No li veia la cara, però el cabell el tenia molt negre i rinxolat. Vestia una roba que li anava molt ample de color blanc i que volava al so de l’aire que allà bufava. La vaig contemplar durant uns instants, mentre notava com els batecs del cor se m’acceleraven. Era ella? Em vaig preguntar. Però de cop va desaparèixer.
Va ser tornant, mentre seguia el camí que em portava a l’estació de tren, quan es va desencadenar un fort vent que feia despentinar la meva cabellera. Alguns cabells em van anar als ulls i m’impedien veure-hi. I quan els vaig apartar per poder-hi veure, va aparèixer a uns deu metres d’on era jo una noia molt jove que creuava les vies del tren sense cap mena de precaució. Se la veia molt segura i decidida. Llavors ho vaig entendre. Vaig girar-me de cop. La cara, la temuda cara ja s'apropava a la noia.
I vaig recordar. Vaig recordar perquè m’era familiar aquella cara i on l'havia vist la primera vegada. Ara sí. Ara n'estava segura.
Vaig córrer i vaig xisclar la noia per tal de cridar-li l'atenció. Volia que tornes al present. Que sortís d’aquell estat hipnòtic amb el qual es trobava. Necessitava que la noia abandonés la terrible idea que tenia al seu cap.
Vaig mirar a la dreta tot sentint el soroll del tren que s'apropava. Vaig cridar més fort encara. Però la noia no feia cas, la cara la tenia posseïda. No em donava temps de donar la volta passant pel túnel de vianants, així que em vaig penjar de la tanca que impedia creuar les vies i la vaig saltar sense ni saber com.
Jo només tenia una idea al cap. Salvar la noia. M’hi sentia identificada.
Vaig arribar al costat de la noia poques dècimes de segon abans no passes el tren. Recordo com de maliciosa reia la cara, i com em provocava. Vaig empènyer la noia sense pensar on aniria a caure.
Ja no se sentia el soroll del tren. Jo havia anat a parar a un cantó de la via. Tenia els ulls tancats i els nivells d’adrenalina fins a dalt de tot. No volia mirar. No volia saber que havia passat. No volia trobar-me altre cop amb aquella terrorífica cara rient triomfant. No volia esbrinar si, aquesta vegada, havia guanyat ella.
Algú em tocava el braç i em sacsejava. La noia s’agenollava al meu costat mentre, temorosa, em preguntava si estava bé. Vaig incorporar-me lentament. Ella semblava no haver sofert cap mal. No tenia cap ferida aparent. I de cop, bruscament, vaig mirar al meu voltant. La cara no hi era. La cara havia tornat a perdre. Jo havia salvat la noia d'una mort segura. Igual que a mi m'havien salvat feia molts anys.
