Fa cosa de tres anys en Vern Bueno –director del Capgròs, que per cert està d’aniversari: Per molts anys!– i jo sovintejàvem una tertúlia sobre actualitat cultural a la ciutat que a Mataró Ràdio conduïa la bona de l’Helena Novellas. Diria que no ens devia escoltar gaire gent, però ens ho passàvem prou bé combinant la formulació d’algun disbarat conceptual amb algun esbós de teoria. Entre les moltes que allà acabàvem per apadrinar, n’hi havia una que es referia a la preponderància de Les Santes sobre el calendari festiu mataroní.
Un peca del que peca i ha de fer front sovint a la llufa merescuda de “santero”, paraula que per cert no m’agrada gent i renuncio voluntàriament a emprar. És per això que sovint, quan es demana obrir pla i analitzar en global què és festivament i culturalment Mataró de seguida l’atenció recau en la mateixa Festa Major. Com si fos una equació i amb tot l’ecosistema de teories i polèmiques pròpies, Les Santes totalitzen el debat cultural i festiu.
Amb en Vern vam arribar a dir que si es volia construir un relat del que era, festivament, la ciutat, calia aïllar el factor Santes. Treure Les Santes del mig et permet analitzar la realitat. I la Festa Major mereix anàlisis pròpies –que no tancats, al contrari!– per la seva dimensió.
Un altre exemple de com Les Santes totalitzen festivament el calendari és que quan algun acte despunta, de seguida s’agafa la Festa Major com a paràmetre. Quan el Carnestoltes va funcionar, se’n va dir ‘Santes d’hivern’, quan a l’Oca es vol que la gent s’entusiasmi es posa el Bequetero, quan en un dissabte o en un acte com la revetlla de Sant Joan la gent coincideix, es troba i s’alegra, ens diem que allò “sembla Les Santes”.
Per Sant Jordi, tres quarts del mateix. Mataró ha sabut consolidar un programa la tarda i vespre de la Diada del 23 d’abril atractiu i recreatiu. Una bona simfonia colorista, amb gegants, castells, correfoc, concerts. Els carrers s’omplen, la gent coincideix, la calor pica i els espais compartits del centre esdevenen punt de trobada. És tan maco el nostre Sant Jordi, que li hem donat la categoria de pòrtic festiu local, obrint un programa extens i imaginari que ens duu, precisament, a la Festa Major.
Amb en Vern sempre dèiem que precisament no era bo, que tot ho comparéssim amb Les Santes. Però sovint, quan s’acabava la tertúlia, nosaltres mateixos quèiem al parany i –coincidents i llunyans– acabàvem jugant a aquest mateix joc de conceptes. Per això el 24 d’abril el que fa molta gent és mirar quan queda pel juliol i acabem celebrant el dia del llibre i la rosa com si el gènere no coincidís i fossin unes Santes Jordi tres mesos abans.
