Dimecres Mataró va acomiadar en Jordi Canal amb una festa de regust de Santes. Agafar sols la perspectiva relacionada amb la Festa Major seria ser injust amb l’immensa implicació d’en Jordi a la ciutat però fins i tot enmig de la tristor algun regust de la nostra festa va servir per amorosir una mica el tràmit. La festa de comiat ens va deixar a tots igual d’orfes de Caneló –òbvia i irremediablement– però amb una mica més de pau interior amb ell. Va ser una festa, certament, on tothom va poder conciliar el seu record personal amb un mosaic de records i estima col·lectiva. Va ser preciós.
Va passar amb en Jordi Canal com ha passat altres vegades amb gent que hem anat perdent pel camí: com amb en Pep Manté o en Joan Fradera ‘Uanxo’, per posar dos exemples. La música festiva de la nostra Festa Major, la banda sonora de la nostra alegria, aplicada en un comiat. Una sensació agredolça t’envaeix. No era res relacionat amb Les Santes però igual com en el funeral d’en Quim Pons va sonar la música de la rondalla de la lluita entre el bé i el mal dels Pastorets.
Les músiques que associem a la disbauxa compartida esdevenen tons de profunditat emocional en moments com els del comiat d’una persona propera. El toc de Matinades va ser diumenge més solemne que mai, igual que el ball de grossos dels flabiols o el ritme encomanadís i retòric dels tabals dels Botargues. En Pep Manté va marxar al so de Paquito el Chocolatero i a en Uanxo en Robafaves li va ballar en honor. Van ser moments preciosos en què aquest univers que són Les Santes –que són tots els mataronins– canviava d’hàbit, dates i motiu per dir adéu de forma sentida.
I és que, segur, en algun enterrament tard o d’hora haurà de sonar el Bequetero.
