Pep Sala deu ser una realitat. Si només fos un record no s’explicaria que mantingui la seva carrera a un nivell com el que ho està fent. És cert que, segurament, la llegenda de Sau encara l’empeny i ell hi juga i s’hi recrea, amb un respecte degut. Però ell també és. Pep Sala és una etiqueta que llueix amb independència, que brilla i que ha sabut trobar, a més, el seu hàbitat natural en la curta distància, com a la sala mataronina Privat. És en curt on l’artista captiva, és sent-hi a prop quan es percep la força de lletres i músiques del qui és gran músic i guitarrista, arribant dignament a registres que la seva veu li nega.
La intimista posada en escena va crear un ambient càlid i propici. Espelmes, quietud, sis guitarres i un teclat. A partir d’aquí ja va ser tot coherent. Al piano, Sala va iniciar un camí musical que va repuntar quan va alçar-se i es va calçar la guitarra, la seva arma preferida. Els primers temes de Sau van acabar d’encarrilar la cosa i, en solitari, Pep Sala va saber omplir l’espai convencent ja a priori dels grans moments les més de 400 persones que van anar a Privat. La companyia de tres músics d’acreditat currículum va ajudar. El notable nivell assolit per Sala també en solitari. “Crítica de la raó pura”, el seu darrer disc, va obtenir bones crítiques però poques compres. Pot recordar el mite Sau, però falta el “guaperes”.
Versions i saus: bon concert
Les versions també van ser-hi i van valdre molt la pena. L’espiral de bonança va violentar-se al final del concert amb els darrers “saus” i l’estocada final al concert. Bona nit, la segona visita de Sala a Privat cal entendre-la a mig camí del present i el passat, amb un primer més desconegut i un segon que encara empeny. Els peròs no han de negar-li res a Sala. És el que és i obra amb molt bon gust. Escoltar-lo pot arribar a ser un plaer.
