Un país és més que només economia. Inclou la infraestructura econòmica, però és quelcom més. És historia, és cultura, és llengua, és costums, és tradició. És un poble, o sentiment de país. I l’economia està en funció d’aquesta especificitat o sensibilitat.
Qui ho separa, no és honest ni sincer amb si mateix. No es pot separar. El diner és el primer valor, els interessos. I així ha estat la crisi i continua la crisi.
La crisi econòmica porta a la divisió més forta de classes: Rics i pobres. I sense contemplació. I el sistema no ha caigut del cel. El sistema és fet per ments humanes. Però els poders fàctics l’usen en benefici de la seva ideologia: el neoliberalisme. Guanyar per guanyar més. I sota aquesta regla, hi ha moltes emocions profundes i primàries. Molt depredadores: odi, enveja, revenja, cobdícia, domini, tenir més. No només interessa «quan» acabarà la crisi, sinó «com» acabarà.
Un Hybris exorbitant o un ego ben inflat o un gran orgull. Cal sentir a parlar a certes persones públiques. L’economia no és una ciència exacta, ni molt menys, com ens volen fer creure. Si no, obriu els ulls: Una família sense economia, pateix i s’enfonsa.
A un estat li cal l’economia. No abusar-ne. Un Estat se’n pot aprofitar perquè té el control i les altres nacions a sotmetre’s. I què ha de fer Catalunya, sortir-se’n si vol viure de forma digna i no subjecta a un domini abusiu. Però els interessos dels poders político-econòmics, no la història, no volen saber-ne res.
Tot això remou el món emocional. I cal serenor, pau, bona informació, ser realistes, esperançadors i solidaris i responsables cadascú en el seu metre quadrat.
Els dominadors, els vencedors fan servir la mentida, la por, l’angoixa, l’amenaça, el crit, la desqualificació, l’exigència a l’obediència cega, a la submissió absoluta i sobretot a no pensar. Fora la llengua, la cultura i la història. Tot per negar la veritat històrica o EL MOMENT ACTUAL HISTÒRIC. I això porta més de cinc segles... començant per la conquesta d’Amèrica: Colonització, evangelització i capitalització.
I això no és només territori cognitiu, d’idees, sinó emocional i de sentiments molt profunds, que genera comportaments. I una conseqüència és el nou esclavatge de la segona dècada del segle XXI: Com se’n sortirà de la crisi?
I aquests problemes han de ser resolts pel mateix país que els té, no des de fora.
