Amor però sense futur. Com diu una dona: Me l’estimo molt, ens entenem molt bé sexualment, però... És ben clar, no únicament existeix la part instintiva o pulsional amb sentiments amorosos. També hi l’essència de voler ser persona, respectada i madurar. I a vegades, no van juntes.
I això esdevé per algunes persones, més per al sexe femení que el masculí, una autèntica crisi interior: L’estimo, però no ens entenem. I quantes vegades pot més l’enganxament, el lligam, un vincle molt profund que nua i és molt més fort que la clarividència del cap o de la ment. Això porta a un problema molt seriós: la submissió o a una dependència que anul·la la personalitat.
Una cosa és l’autonomia i l’altra la independència o dependència. La relació de parella ha de ser de persones autònomes. Hi haurà moments que han de ser independents, han de tenir el seu lloc, el seu moment, el seu marge, la seva pròpia vida. I d’altres que hauran d’estar per l’altre/a. Fer el paper de pare/mare, company/a, fill/a. Són rols a alternar.
Aquí entra de ple el que anomenem maduresa afectiva. Les emocions salvatges han de treballar-se per tal d’esdevenir sentiments. És un camp molt dur. Demana constància.Un anar fent dia a dia, no de tant en tant. El greu problema és que l’activitat de la nostra societat, que demana “immediatesa, rapidesa, promptitud, ara mateix” no ajuda gens a madurar. Es vol créixer de cop, idea molt estesa. Que les coses no s’hagin de fer amb esforços. I aquí rau també un dels problemes seriosos amb els enganxaments. Quantes vegades agafa de sorpresa, tant a adolescents com a persones grans, però que mai havien tingut una experiència d’aquesta mena. Resumint: tant la instintivitat com la pulsionalitat no són perverses moralment, ni dolentes, ni immorals, ni inhumanes. Tenen en el seu fons l’essència instintiva de l’ésser humà –com em deia una altra dona de vint-i-set anyets-, però mai per anul·lar-se a si mateix/a. Acaba de sortir un llibre que es titula: La necessitat d’estimar.
