Hi ha un partit polític a Catalunya que ha votat pel dret de decidir i pel referèndum dins la llei. Un sí i un no. A més, ells saben que tècnicament i fàcticament la Constitució mai permetrà un referèndum. En psicologia profunda partim del Principi de realitat. Resulta que el representant del partit estatal, a més de tractar d’irresponsable al president de la Generalitat, no vol saber res de federalisme com tampoc del dret a decidir. I el vicepresident del partit ha reblat el clau: Nega que es tingui el dret a decidir. Com es menja a l’interior de la persona que té els dos sentiments? Canviaran d’ideologia? És molt poc probable, són creences inamovibles: Una sola i única España. Cafè descafeïnat per a tothom. Què faran els que tenen ambdós sentiments dins un partit que té un discurs ambigu? Situació molt delicada, però que han de posicionar-se: Esclavitud o llibertat de la nació catalana.
Aquesta és la realitat. Per què el partit a Catalunya no vol veure el que li diuen els que el manen? Aniran pel seu propi compte? Diran “sí” a Barcelona i “no” a Madrid? La psicologia profunda ens afirma que només s’arriba a la maduresa, al creixement total si és respectada la singularitat de cada persona, que és intransferible. Com la consciència col·lectiva d’una nació.
I partint de la psicologia de la religió, no oblidem que les teologies són també discursos ideològics. Cal mirar si responen a les necessitats del poble, de la nació catalana o a interessos de partit polític. Els discursos teològics poden ser partidaris i en manca de respecte total a l’Ésser Humà. Només recordar la psicodinàmica d’un llibre de saviesa oriental, que molts coneixen pel nom d’Evangeli (La bona nova, alliberar l’ésser humà de l’esclavitud): El dissabte (La carta magna, la llei, el govern, l‘autoritat, la legalitat) per a l’home (la nació, el poble, la singularitat de cadascuna, la democràcia) o l’home per al dissabte? Primer és la dignitat per a tota nació que se li ha tret l’Estat propi. Amb peu d’igualtat. No de relació sàdica. Dret humà i universal per decidir, però negat pel dissabte (Partits Estatals majoritaris i minoritaris dins la nació catalana).
Aquest és el primer pas per a tot Poble: Dret natural d’alliberar-se de l’esclavitud. Estat propi amb les seves institucions, més antigues que les castellanes. I la forma de govern és el segon pas (Independència, confederació o federació?). Però, tant el segon com el tercer, per una norma de la psicologia profunda “El principi de realitat” ens indica que mai s’ha pogut, ni volgut, per part de la nació castellana, que en la seva idiosincràsia o antropologia expansionista no hi entra, per principi. No ho pot acceptar. Per tant, diàleg de sords. Mai escolta. Sempre mana. I això continuarà inclús amb l’evangeli a la mà. La conquesta d’Amèrica? Com serà el diàleg en aquestes famílies de tres generacions o quatre de sentiments diferents?L’equilibri i l’harmonia interiors només es podran portar, d’ara endavant, si la societat presenta aquest equilibri i harmonia. No votar, abstenir-se, és votar: No. Es a dir, que continuï l’esclavatge de la nació catalana i el domini sense consideracions de la nació castellana, la qual cosa queda ben demostrada amb els seus discursos de la por, de l’amenaça, de la manca de diàleg. I això no és Estat de Dret, sinó pura dictadura.
