La psicologia profunda considera dos mecanismes defensius que es poden fer servir per no veure la realitat: La racionalització i la intel.lectualització.
El mecanisme de racionalització és aquell que una persona fa servir per excusar-se dels errors (mai s’equivoca, són els altres), dels seus desitjos amagats (dóna una explicació diferent per sortir-se’n amb la seva). I els altres se n’adonen. Veure la palla a l’ull de l’altre i no veure la biga en el propi. I a més, justifica que ell no té res en contra dels altres. Que són diferents, però... I en temps de bonança econòmica, justifica l’exterior (la malaltia de la societat: amor/esclau.
Prohibicions). No se sent desequilibrat perquè la crisi econòmica encara no ha tocat la butxaca.En canvi, el mecanisme d’intel·lectualització és més subtil. És la ideologia. Les ideologies no són més que discursos racionals, construïts o fets per persones i acceptats pels altres, per la societat, sense crítica. De forma submisa (disciplina de partit): Negar el propi pensament en pro d’un líder. I si aquest pensament es tradueix en dogmes o en creences laiques (socialisme, neoliberalisme, confederalisme, independentisme... tot isme; com religioses, el clericalisme), té arrels emocionals molt profundes i primàries. Per això la passió als debats. Els crits. No escoltar-nos. Les amenaces. Inocular la por. Hi ha por a saber què és la diferència.
Ara bé, els dos mecanismes ajuden a créixer si es fan servir de forma correcta. No són de persones ni societats desequilibrades. Però també poden manifestar desequilibri mental i molt mala educació. La ironia de prepotència és una manifestació i també actua sense consultar.
Com saber-ho? El diàleg és el test, la pauta, el criteri de bona salut mental. Cada nació tant la catalana com la castellana té la seva antropologia. Ambdues coherents intrínsecament, però diferents. La nació castellana és expansionista, exclusiva, de domini. Fruit de la terra o l’altiplà (la meseta). Grans extensions. Ramaderia que busca el seu menjar fora dels seus territoris. És un model a respectar i té la seva dignitat.
La nació catalana és de tolerància. Inclusivista, de cooperació. Fruit de terres petites i no extenses. Ha de compartir, dialogar per avançar i créixer en la feina. És un model a respectar i té la seva dignitat. Però per dialogar han d’estar les dues nacions en estat d’igualtat. Les dues nacions amb els seus Estats propis. Sinó hi ha un domini incondicional sobre el feble, qui no té poder. L’expansionista contra l’inclusivista. La totalitària contra la tolerància.
I d’aquí una relació sadomassoquista en la societat civil catalana on ha entrat la nació castellana. No hi ha condicions iguals. Un desequilibri social. I el desequilibri, no per l’afer econòmic, sinó ideològic. La raó del poder contra el poder de la raó.
