La Vanguardia del dia 28 de setembre dedicava la pàgina 20, sota el títol de “El vot clau de la immigració dels seixanta“ a la nostra ciutat de Mataró. Deia també la quantitat d’habitants, 124.214. I una frase deia: “El debat independentista ja no és només al carrer. S’ha ficat a les cases, a les famílies de pares andalusos i fills catalans”. Situació única en la història de les nostres tres generacions: Avis, pares, néts… i algunes quatre, els besavis. Hi ha història. Com conjugar tots aquests sentiments?
Voldria fer una reflexió des de la psicologia profunda per tal de poder ajudar a clarificar el que seran uns debats apassionants, però que no només són d’idees sinó que tant el món emocional com el sentimental entra de ple. I més que mai hem de continuar aprenent a dialogar. Saber-nos escoltar i entendre què vol l’altra. Poso en femení perquè em refereixo al terme ”nació”. Les passions ceguen la raó. Hem de tenir una visió global el més correcta possible, per fer un vot encertat: “L’exercici del vot és una eina de seducció irresistible. És la democràcia en la seva formulació més íntima i directa.”Que parli el poble!”
Per això començaré amb uns conceptes de psicologia profunda. Cal recordar que la psi profunda és com el subterrani de la casa. Encara que no s’hi vagi, existeix, és dinàmic, té moltes coses. Molts records. I una font de creativitat. I en els moments cruïllencs, crísics, importants, anem a buscar coses. Com també el subterrani d’una casa està relacionat amb els subterranis de les altres cases. Per tant, hi ha un món emocional amagat tant individual com col·lectiu o social. I això, molt important, és de plena normalitat. Però desconegut. I pot impregnar els sentiments, pensaments i paraules. To de veu, lapsus, rigidesa facial, prepotència i... I aquest aspecte col·lectiu ara de plena actualitat: família, veïns, barri, ciutat, comarca, nació. Certament que tenim el món conscient: sentir, pensar. Sentim i vivim la corporalitat tal com tenim els nostres propis pensaments i idees. Il·lusions. Projectes. El “jo” intenta ser el timoner del vaixell. El timoner ha de tenir en compte el subterrani, la carcassa, les veles, tenir un mapa de ruta i, no oblidem el mar, les aigües, les ones, les tempestes per tal de no perdre el nord i no enfonsar-se.
A més, l’arquitectura mental té, emocionalment, una part exigent, perfeccionista, destructiva, blanc o negre (el sado). També la part obedient, submisa, tolerant, no tot és blanc i negre (el maso). Doncs, dins la plena normalitat hi ha una dinàmica sadomasoquista. Equilibrada és d’un gran ajut al creixement, a la maduresa, a la convivència. Per això es poden sentir alhora sentiments de ser català i espanyol. No és gens contradictori.
