Al núm. 1530 vaig parlar del TDAH. Va ser una columna que ha donat molt que parlar. Bon señal. Un tema que afecta. Al cap d’uns dies vaig rebre un correu electrònic. Explicava un cas.
La Lynne Gillian (nascuda a Anglaterra, 1926), és una coreògrafa anglesa que molt probablement no es conegui. Ella ha estat responsable de coreografies, com “El fantasma de l’òpera” i d’altres d’Andrew Lloyd Weber. Gillian té una història mol interessant. Com va arribar a ser una gran i magnífica ballarina?
És un exemple de la bona pràctica clínica, no seguint al peu de la lletra com a únic camí el DSM (Manual Diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals) sinó el que en diem: “un bon ull clínic o pedagògic”. Quan anava a l’escola era molt moguda i no rendia en els estudis. El professorat, com és lògic i encertat, van parlar amb els pares per dir-los que tenia serioses dificultats d’aprenentatge. En aquell moment ni existia la sigla TDAH ni el medicament perquè no s’havia establert com a “malaltia”.
Donada la pressió que els pares tenien per part de l’escola, la van dur a un especialista. La nena va estar asseguda durant 20 minuts mentre el metge parlava amb la mare, alhora que també observava a la nena que es movia. La mare explicava que la nena no feia els treballs, no jugava, es barallava i d’altres cosetes... tenia 8 anyets. Avui estaria a 2n de primària, que, en el meu entendre, hauria de ser P-7. El metge se la va endur i van parlar a soles. La mare havia d’esperar. Després d’una estona el metge surt amb la nena. Posa la ràdio i diu a la mare. Observi! Gillian belluga tot el seu cos al so de la música. És mou amb gran naturalitat rítmica. Li diu el metge: “Senyora, la seva filla no està malalta ni té cap alteració de la seva personalitat. Es una ballarina”. “Porti-la a una escola de dansa”.
Els pares així ho van fer. I la nena de 8 anys va trobar a l’escola de dansa nens i nenes que a l’escola no podien estar quiets o quietes. Allà es practicava el ballet, el tap, el jazz, la dansa moderna, contemporània. Es va salvar. Estudis bé, atenta, educada i sobretot feliç. Després va entrar al Royal Ballet School i va graduar-se al RBS. Va fundar la seva pròpia companyia. Tal volta avui, se l’hauria diagnosticat de TDAH i dormida amb medicaments per tranquil·litzar més que a ella, als altres.
Però, com sempre, no s’ha de generalitzar. Les etiquetes són estigmes. No es pot anar d’entrada només amb protocols. Cada nen o nena és un cas particular. Sense oblidar que a les escoles hi ha la sala de psicomotricitat, que és un bon ajut i lloc d’observació.
