El 29 de maig farà deu anys que la Lídia, la meva esposa i mare dels meus fills, ens va deixar de forma visible. Però deu anys després continua essent present en el record. Mai en l’oblit.
Record d’una dona que va saber estimar-me generosament com a muller. Record d‘una dona que va saber estimar i dedicar-se als fills.Record d’una dona que va saber sempre estimar i honorar els seus pares. Record d‘una dona que va saber projectar el futur, però sempre des del present.Record d’una dona que va saber viure i valorar la interioritat.Record d‘una dona que va saber respectar els altres fins el darrer moment.Record d‘una dona que va acceptar el patiment per poder viure amb els fills.Record d‘una dona amb les seves limitacions que no la van desvalorar.Record de saber viure la Totalitat en el seu tarannà. Expressada en les seves paraules, escrites en el número 1052 del TM:
“Mireu el SOL sortir.Surt cada dia. Mai ens faltamalgrat no veure’l els dies nuvolats.Ara ja no em podreu veure,Però seguiré acompanyant-vos...”I així ha estat. Un record, però no un oblit.
La mort biològica pertany a l’espècie humana. És inevitable. El dolor és quan arriba en un moment inoportú, inadequat o no és lògica. Aquí hi ha el gran procés del dol: ”El camí de les llàgrimes”. Però la presència de la vida de la persona estimada continua ja que està en la Vida, que sempre hi és.
La vida (en minúscula) és l’expressió de la Vida (en majúscula) no reduïda a la biopsíquia, sinó a un altre nivell de consciència com ens indica la psicologia transpersonal.
