Xenòfenes, nascut al segle VI abans de Crist, va dir: “Els déus no van crear els homes, sinó els homes van crear els déus”. Tenint en compte aquesta frase, que no es posa amb la vivència profunda que hom pot tenir de la seva pròpia vida, sí que es posa –com ho hem vist en els articles 1525-27- que les representacions són fruit de la nostra imaginació. Aleshores som els éssers humans qui hem de crear les normes en benefici de tothom, no únicament d’uns quants. D’aquí van néixer els drets universals i per a tothom sense diferència de sexe, religió, cultura, ni classe social. Qui és qui per dir que és superior a un altre ésser humà? La base de tota relació hauria de ser el respecte a la dignitat humana de qualsevol ésser humà. Però afegint-ne també que aquest respecte cadascú se l’ha de guanyar. La dignitat ve per “ser ésser humà”, no per tenir “coses materials” com riqueses, propietats, títols, càrrecs, siguin polítics, eclesiàstics, econòmics, empresarials, col·legials i un munt de superioritats pel sol fet de tenir. En psicologia en diem un “egocentrat” o inflat de si mateix. I a més, presenta una visió molt miop de la realitat. Pot tenir “poder”, però no autoritat. L’autoritat vertadera ve per l’ètica de la persona, pel que és. Per la coherència amb si mateix, per saber mantenir la paraula i per un munt d’actituds que ha anat guanyant-se a pols. I això no implica que no hi hagi falles. Qui té, aquest no accepta falles. Qui és, aquest les accepta.Doncs bé, tot ésser humà pel sol fet d’haver nascut és digne de ser respectat. Té els seu drets, com, i això no s’ha d’oblidar mai, també els seus deures. La psicologia evolutiva de la consciència ens posa a uns nivells que ja són coneguts, acceptats per moltíssimes persones. I la seva base és ”la dignitat humana”. O bé recordar una frase del gran físic Albert Einstein: “Hi ha dues coses infinites: L’Univers i l’estupidesa humana. I no estic gaire segur de la primera.” La dignitat humana
Jaume Patuel i Puig. Psicòleg-psicoterapeuta psicoanalista.
Xenòfenes, nascut al segle VI abans de Crist, va dir: “Els déus no van crear els homes, sinó els homes van crear els déus”. Tenint en compte aquesta frase, que no es posa amb la vivència profunda que hom pot tenir de la seva pròpia vida, sí que es posa –com ho hem vist en els articles 1525-27- que les representacions són fruit de la nostra imaginació. Aleshores som els éssers humans qui hem de crear les normes en benefici de tothom, no únicament d’uns quants. D’aquí van néixer els drets universals i per a tothom sense diferència de sexe, religió, cultura, ni classe social. Qui és qui per dir que és superior a un altre ésser humà? La base de tota relació hauria de ser el respecte a la dignitat humana de qualsevol ésser humà. Però afegint-ne també que aquest respecte cadascú se l’ha de guanyar. La dignitat ve per “ser ésser humà”, no per tenir “coses materials” com riqueses, propietats, títols, càrrecs, siguin polítics, eclesiàstics, econòmics, empresarials, col·legials i un munt de superioritats pel sol fet de tenir. En psicologia en diem un “egocentrat” o inflat de si mateix. I a més, presenta una visió molt miop de la realitat. Pot tenir “poder”, però no autoritat. L’autoritat vertadera ve per l’ètica de la persona, pel que és. Per la coherència amb si mateix, per saber mantenir la paraula i per un munt d’actituds que ha anat guanyant-se a pols. I això no implica que no hi hagi falles. Qui té, aquest no accepta falles. Qui és, aquest les accepta.Doncs bé, tot ésser humà pel sol fet d’haver nascut és digne de ser respectat. Té els seu drets, com, i això no s’ha d’oblidar mai, també els seus deures. La psicologia evolutiva de la consciència ens posa a uns nivells que ja són coneguts, acceptats per moltíssimes persones. I la seva base és ”la dignitat humana”. O bé recordar una frase del gran físic Albert Einstein: “Hi ha dues coses infinites: L’Univers i l’estupidesa humana. I no estic gaire segur de la primera.” 
