Cadascú de nosaltres tenim a dins nostre l’HOMO PSYCHOLOGICUS, el petit psicòleg. Hi ha un seny o sentit comú que fa que comprenguem l’actuació dels altres perquè ens coneixem a nosaltres mateixos/es, si no és difícil de percebre aquest psicòleg profund a dins nostre.
Aleshores, l’actuació d’aquella persona que no es coneix una mica interiorment, posa la culpa, les falles, les causes de les desgràcies d’ella mateixa a fora, als altres. Projecta la causa del tot el seu malestar als altres: Estat, autoritats, i no diguem als pares. Pobres pares!! Confonen els pares biològics, els que han tingut, els qui han fet tot el possible per a ell o ella, amb el pares ideals, com si la persona que critica fos l’ésser humà ideal o el fill o filla ideal.
Quina fantasia, molt lluny de la realitat!!! I en el fons, la recerca de l’homo psychologicus és la felicitat. Cal tenir en compte el que diu un autor:
És treure de les petites coses diàries les grans emocions.És trobar tots els dies motius per somriure dins la crisi.És riure’s de les pròpies equivocacions per tal de corregir-les.I no rebutjar els qui t’estimen, inclús si et deceben. És tenir amics per repartir tant alegries com llàgrimes. És poder contemplar l’espectacle del dia a dia. De la meravella de la creació.
I comprendre el mal que els homes fan, per bé que no és gens fàcil.
