Qui no ha vist un zoom? Aquest aparell que permet apropar una cosa llunyana i poder-la enfocar de forma exclusiva: un primeríssim plànol. Quantes fotos resulten ben boniques i meravelloses gràcies a aquest instrument que permet zoomar (valgui el verb) unes parts dels objectes, del paisatge. Doncs bé, això que pot ser a vegades un gran èxit i molt pràctic, pot ser també causa de malentesos. I això passa molt en el tracte amb els nois i noies adolescents com amb persones grans i no diguem de la tercera i quarta edat, com els comentaris dels diaris, de la premsa i no diguem els primers plànols de la TV. Ens presenten un cas o un tret característic o un detall com un tot general. Enfoquen un aspecte particular, que és cert, i ens el donen com a total, com un tot, aleshores és fals. Una falla d’una persona sembla que sigui que tota la persona sigui així i així tota la vida. Hi ha la dita castellana: “Maté una vez un perro y mataperros me llamaron”. Convé raonar sempre. No generalitzar. No marcar la vida d’una persona per una falla. No jutjar per un error a la totalitat de la persona. El món emocional, dels afectes és molt propens a prendre una petita part com el tot. I aleshores vénen trencaments, empipaments, discòrdies…i diuen: Tot per una tonteria o bajanada. Zoomar és pràctic per veure més clar un detall, però no és un criteri vàlid per la totalitat del paisatge per a fer un judici o un criteri de valor de la totalitat. I el zoom demana tenir una visió més ampla, més real i sobre tot de molta comprensió davant d’un detall que pot afectar-nos emocionalment i confondre la reacció emocional amb la totalitat del fet. Cal recordar la llei de l’embut: La comprensió per a la gran visió –que sóc jo- i la crítica per al detall- que ets tu o l’altre. On és l’equitat? El Zoom
Jaume Patuel i Puig. Psicòleg-psicoterapeuta psicoanalista
Qui no ha vist un zoom? Aquest aparell que permet apropar una cosa llunyana i poder-la enfocar de forma exclusiva: un primeríssim plànol. Quantes fotos resulten ben boniques i meravelloses gràcies a aquest instrument que permet zoomar (valgui el verb) unes parts dels objectes, del paisatge. Doncs bé, això que pot ser a vegades un gran èxit i molt pràctic, pot ser també causa de malentesos. I això passa molt en el tracte amb els nois i noies adolescents com amb persones grans i no diguem de la tercera i quarta edat, com els comentaris dels diaris, de la premsa i no diguem els primers plànols de la TV. Ens presenten un cas o un tret característic o un detall com un tot general. Enfoquen un aspecte particular, que és cert, i ens el donen com a total, com un tot, aleshores és fals. Una falla d’una persona sembla que sigui que tota la persona sigui així i així tota la vida. Hi ha la dita castellana: “Maté una vez un perro y mataperros me llamaron”. Convé raonar sempre. No generalitzar. No marcar la vida d’una persona per una falla. No jutjar per un error a la totalitat de la persona. El món emocional, dels afectes és molt propens a prendre una petita part com el tot. I aleshores vénen trencaments, empipaments, discòrdies…i diuen: Tot per una tonteria o bajanada. Zoomar és pràctic per veure més clar un detall, però no és un criteri vàlid per la totalitat del paisatge per a fer un judici o un criteri de valor de la totalitat. I el zoom demana tenir una visió més ampla, més real i sobre tot de molta comprensió davant d’un detall que pot afectar-nos emocionalment i confondre la reacció emocional amb la totalitat del fet. Cal recordar la llei de l’embut: La comprensió per a la gran visió –que sóc jo- i la crítica per al detall- que ets tu o l’altre. On és l’equitat? 
